La cara tranquil·la de Síria
As-suwaida, la capital dels drusos, aliats del règim de Damasc, és un oasi enmig de la guerra
Com en un suau paisatge mediterrani interior, els camps de Gebel Arab estan plantats de cereals, oliveres, algunes vinyes, pins i també algun xiprer. Per la carretera de Damasc a As-Suwaida, la tranquil·la capital del territori per antonomàsia dels drusos, circula un trànsit regular que gairebé no es pertorba en els controls de vigilància militar, sempre amb la bandera nacional al vent. Hi ha platabandes de baladres als vorals ben cuidats de l’entrada de la ciutat, amb els seus expressius monuments a la memòria de Basel, el primogènit del rais Hafez al-Assad, mort en accident de circulació, i de l’heroi nacional drus Sultan al-Atraix, que el 1925 es va aixecar en armes contra el domini colonial francès.
As-Suwaida és una població alegre, em sembla d’ambient més liberal pel tarannà de les seves dones, vestides amb pantalons o texans ajustats, amb bruses, faldilles gracioses, travessant els carrers. Aquí no n’hi ha cap que vagi tapada o que oculti el rostre. En aquesta província molt muntanyosa, de paisatges de roques basàltiques, amb antics monuments, escultures i ornaments negres, de cinc mil quilòmetres quadrats, hi viuen gairebé mig milió de drusos, formant un nucli de població homogeni, un 3% de tots els habitants sirians. Els carrers ben traçats, els mercats sense el desori i la brutícia dels basars d’Orient, els ben construïts habitatges dels barris residencials, mostren un ambient de pau i un nivell de vida millor que altres localitats sirianes. Emigrants que van triomfar a les Amèriques –i en primer lloc a Veneçuela, el president Hugo Chávez aquí és molt popular, ha comptat sovint amb sirians de la minoria drusa com a ministres del seu govern– edifiquen unes vil·les ben ostentoses.
En aquesta Síria colpida per la guerra, pel pànic al terror i als segrestos, As-Suwaida és un oasi envejable on s’han establert al voltant de vint mil persones, procedents de tota la nació, foragitats pels crims, per la devastació i el caos. El xeic dels drusos, Hikmat al-Ayari, tocat del blanc turbant, vestint la seva túnica negra, quan em rep a la seva seu oficial paret per paret d’un habitatge construït amb pedra basàltica, envoltat de dignataris religiosos tradicionals, amb saragüells negres, casquets blancs i grans bigotis tipus kàiser, creu que tan aviat es restableixi la seguretat tornaran a casa seva.
“Des del principi hem considerat que l’objectiu d’aquesta rebel·lió ha estat sabotejar, destruir el país, les institucions de l’Estat. No sé que hi hagi a l’Alcorà cap referència que calgui matar. Hi ha una guerra de religió a Síria. Res no hauria passat sense les ingerències estrangeres. Des de fa segles al meu país hi han convis- cut totes les seves comunitats”. Els drusos, una minoria de religió esotèrica que creu en la reencarnació de les ànimes, com els alauites de la costa mediterrània o els maronites del Líban, pobles sempre perseguits, van trobar refugi en terres abruptes i muntanyoses.
Com va passar amb els alauites, per aconseguir l’ascens social es van enrolar a l’exèrcit i al partit Baas. Alauites i drusos, que no sempre han conviscut en pau, constitueixen, i no amb la mateixa importància, el nucli del règim. Als carrers d’As-Suwaida són omnipresents els símbols del poder baasista, i les estàtues del president Hafez al-Assad, incòlumes, veuen amb serenitat el fluir d’aquests dies, cruels i destructors en altres poblacions de la república. A excepció d’una discreta participació en les primeres
“Des del principi hem considerat que l’objectiu d’aquesta rebel·lió ha estat sabotejar el país”
manifestacions pacífiques de Daraa i en altres localitats com Homs, la comunitat drusa no s’ha adherit a la rebel·lió, conscients que són els militants islamistes els que estan al capdavant de la insurrecció; no comparteix els seus projectes polítics, té por que la seva confusió entre religió i estat, el seu rebuig al laïcisme, alimentin una guerra civil cruenta i llarga. L’oposició critica el seu comportament perquè la regió muntanyosa del Huran és estratègica per establir un equilibri de forces que faciliti el seu combat davant la potència militar del règim.
“Avui As-Suwaida –em deia un apreciat corresponsal de premsa– és com abans era Síria”. Aquest oasi és el resultat de la voluntat de la seva compacta població. El governador, Atef al-Nadaf, m’explica que manté un diàleg amb l’oposició de la ciutat, pacífica i que ha renunciat a la violència. “Però ningú no pot posar la mà al foc perquè no hi hagi infiltracions de gent armada. Ni vostès a Espanya, amb tota l’eficàcia del seu exèrcit ni l’ajuda internacional, han pogut salvar-se del terrorisme”.
As-Suwaida i la seva bonica província de muntanyes volcàniques i amb l’estil de vida encalmat que té és l’altra cara de la torbada i incerta Síria. Durant la tornada a Damasc, el meu xofer em deia que encara que fóssim a pocs quilòmetres de la capital els rebels poden aparèixer de sobte, tallar per uns minuts la carretera i segrestar els viatgers. Fa poques setmanes van segrestar un amic seu, també drus, que tornava d’As-Suwaida de visitar la família. Van haver de pagar un fort rescat per alliberar-lo.