Qui té por de Bollywood?
El Pakistan, Bangla Desh i el Nepal recorren al boicot al cinema indi com a arma política
Els veïns l’hi tenen jurada a Bollywood. El cinema indi gairebé mai no intenta ser res més que pur entreteniment i, tanmateix, li continuen caient prohibicions per embridar-li la capacitat de seducció. Primer van ser els pakistanesos –els sospitosos habituals– després els bengalins i –quan semblava que els boicots estaven a punt de passar a la història– els nepalesos.
El Partit Comunista del Nepal (maoista) ha decidit aquesta setmana vetar dues coses. Una, els vehicles amb matrícula índia (mentre les matrícules nepaleses continuïn prohibides a l’Índia) i, dues, “les pel·lícules de Bollywood que propaguin l’obscenitat i la contaminació cultural o ofenguin els nepalesos”. La mesura es va començar a aplicar ahir mateix, gràcies a la capacitat d’intimidació dels piquets d’aquesta força escindida del maoisme governant.
L’estira-i-arronsa arriba en un moment en què es decideix una cosa molt més important per la indústria cinematogràfica índia. Aquest mes d’octubre està previst que els exhibidors de Bangla Desh puguin, per primera vegada en més de quaranta anys, portar a la gran pantalla nou superèxits recents de Bollywood, com Tres idiotes o El senyor 2. La prohibició, en vigor des de la guerra indo-pakistanesa del 1965, va ser mantinguda després pel Bangla Desh independent amb l’excusa de protegir la llengua bengalina davant de l’urdú o l’hindi. Perquè l’obertura sigui més digerible per a sectors nacionalistes, durant els últims mesos tres pel·lícules índies en llengua bengalina, produïdes a Calcuta, han estat les primeres a trencar el bloqueig. Malgrat això, hi ha nervis a l’Índia, perquè després d’un anunci semblant, fa dos anys, el govern de Bangla Desh es va fer enrere a l’últim moment davant de la pressió de productors i actors nacionals.
I és que si alguna cosa uneix els veïns de l’Índia és la barreja de delit i temor amb què contemplen Bollywood. D’una banda, res no entreté tant qualsevol ciutadà del subcontinent indi com les pel·lícu-
Bollywood és pels seus veïns un cavall de Troia que amenaça els seus trets culturals i lingüístics
les fetes a Bombai, inseparables de cançons que s’enganxen, coreografies cada vegada més luxoses i un star-system conegut i seguit per tothom. D’altra banda, res temen tant les elits locals com Bollywood, vist com un cavall de Troia que amenaça de devastar, segons la zona, les seves característiques culturals, lingüístiques, religioses, nacionals, o una barreja de totes.
En alguns llocs, Bollywood és massa indi, en altres, massa hindi, i en tots, massa obscè (encara que no podria ser més carca per a un espectador dels països europeus).
Malgrat tot, l’experiment proteccionista al Pakistan o Bangla Desh només ha servit per accelerar el declivi de les seves sales de cinema, incapaces de fer negoci amb la seva pròpia cinematografia i ni tan sols amb Hollywood. En aquesta part del món (inclòs l’Afganistan o el Tadjikistan) els més importants del cinema es diuen Shah Ruj Jan, Amitabh Bachchan o Karina Kapur.
L’escultural figura d’aquesta última torna a ocupar els cartells de cinema de les metròpolis pakistaneses, quatre anys després que Islamabad derogués una prohibició de 40 anys, que la proliferació de DVD i de televisió per cable havien tornat inútil. Sense oblidar que els tres grans herois de Bollywood, Shah Rukh Jan, Salman Jan i Saif Ali Jan, són tots musulmans. Els pakistanesos admeten que els telenotícies indis són en hindi, però les pel·lícules de Bollywood, en llengua col·loquial, no són més que urdú.
Tanmateix, podria ser massa tard per reanimar el que queda de la indústria exhibidora, amenaçada al seu torn per l’extremisme religiós.
La setmana passada, durant les protestes contra una misteriosa pel·lícula dels Estats Units ofensiva amb Mahoma, la multitud va calar foc a nou sales de cinema. Tres a Peshawar i sis a Karachi, entre elles algunes de les de més solera –i rendibilitat– del país. És la gota que fa vessar el vas per a un sector en caiguda lliure des de finals dels setanta, quan la dictadura de Zia ul-Haq va començar la seva croada contra la pecaminosa cultura audiovisual. Al cap de trenta anys, hi ha més cinemes a la capital de Bhutan, Thimbu, que a la capital del Pakistan, Islamabad. I a la ciutat més important del país, Karachi, on hi va arribar a haver 110 cinemes en funcionament, en queden menys de 30.
Bollywood també genera algunes resistències dins de l’Índia. Des de fa una dotzena d’anys, els cinemes de Manipur i la seva televisió per cable estan fora de l’abast del cinema hindi, a causa del veto imposat per una organització armada oposada a la indianització d’aquest estat, de població mongola.