I votaran els del 94
El sondeig que ahir publicava La Vanguardia ho confirma: les pròximes eleccions catalanes seran les de la polarització ideològica i, per tant, els vots aniran a concentrar-se a les opcions més grans de cada camp. Si concretem, això vol dir que el vot independentista/catalanista tendirà a anar cap a Artur Mas (una marca ara més forta que les sigles CiU) i que el vot unionista/espanyolista ho farà cap al PP d’Alicia Sánchez-Camacho. Les enquestes apunten aquest escenari, tot i que també assenyalen que el creixement dels populars no serà tan espectacular com podria semblar, una dada que beneficiaria Ciutadans; a més, encara es parla de vot ocult en relació amb la sucursal catalana de Rajoy.
Una de les grans incògnites d’aquests comicis, ultra saber com queda finalment el PSC de Pere Navarro i què fan molts antics votants socialistes, és el paper que pugui tenir ERC, que hauria de ser l’oferta més beneficiada quan l’assumpte que domina l’agenda és la independència de Catalunya. Però els republicans pateixen per tres motius: el decantament d’una part del seu electorat per la figura de Mas, la decisió de les CUP de presentarse per primer cop en unes eleccions no municipals, i el fracàs dels intents de crear una única plataforma electoral independentista amb SI i Reagrupament. Això no obstant, les sigles que lidera Junqueras estan cridades a un protagonisme especial els anys vinents, fet que vindria més d’una aposta estratègica de Mas que de l’estricta aritmètica dels escons.
El PSC perdrà vots en moltes direccions: cap a CiU, cap al PP, cap a Ciutadans, cap a ICV, cap a ERC i, sens dubte, cap a l’abstenció. Haver estat una opció
Les fronteres tradicionals entre electorats es poden veure notablement alterades
central i majoritària genera aquesta mena de situacions quan les lleialtats es fragmenten. L’anunci d’un nou partit a càrrec d’Ernest Maragall (que no prendrà part en el 25-N) oficialitza aquesta reconfiguració a mig termini de l’espai socialista, que sempre hem dit que es produiria com a prèvia d’un procés sobiranista. De fet, som davant d’uns comicis en els quals les fronteres tradicionals entre electorats es poden veure notablement alterades perquè tothom sap que no anirem a triar només els que gestionaran el Govern de Catalunya.
El punt fort de CiU és el lideratge renovat de Mas i la seva combinació especial d’audàcia responsable a l’hora d’interpretar el sector central i més dinàmic de la societat catalana. El punt feble és la temptació del triomfalisme, que els estrategs convergents haurien d’evitar. Durant la campanya, el més intel·ligent per part de Mas seria deixar moltes portes obertes a la resta de formacions partidàries de l’Estat propi, sense excloure un PSC en mutació però necessari per articular determinats consensos.
I un detall per pensar-hi: aquestes eleccions seran les dels nascuts el 1994.