Pactes davant rescat
EL Fons Monetari Internacional dubta que Espanya pugui complir amb els objectius de reducció de dèficit aquest any i el proper. El Banc d’Espanya opina el mateix. Tots dos pronostiquen, a més, que l’economia caurà el 2013 el triple del que preveu el Govern espanyol i que l’atur superarà el 25% de la població activa. Tot això, en el marc d’una situació de menys creixement mundial, converteix Espanya en el país industrialitzat que més desconfiança genera. La prova és que l’agència de qualificació S&P acaba de situar el deute públic espanyol a prop del nivell dels bons porqueria.
Els mercats financers, malgrat aquest negre panorama, mantenen una certa treva, en la confiança que més aviat o més tard el Govern de Mariano Rajoy demanarà el rescat financer a la UE i, a partir d’allà, el BCE actuarà per garantir el finançament del deute públic espanyol a tipus d’interès raonables. Aquesta treva és el que ha permès a Espanya renovar el 90% de tots els seus venciments i respirar alleujada. Però tipus d’interès del 6%, amb una prima de risc superior als 400 punts, no són sostenibles. El pitjor és que aquest tipus d’interès podria disparar-se encara més, portant Espanya fins a la suspensió de pagaments, si augmentés la desconfiança envers el nostre país per incomplir els objectius de dèficit públic compromesos. Per això l’FMI planteja donar més temps a Espanya perquè compleixi, però Alemanya ho rebutja radicalment.
Espanya pot veure’s obligada, per tant, a demanar el rescat financer de la UE per superar l’asfíxia financera. Però difícilment això traurà el país de la crisi, com tampoc no ha passat a Grècia, Portugal i Irlanda, i a més obligarà a uns ajustos tan intensos que causaran grans protestes socials, en el marc d’una evident pèrdua de sobirania política i econòmica. La situació és tan dolenta o pitjor com quan, el 1977, en plena transició política, sota el govern d’Adolfo Suárez, es van firmar els anomenats pactes de la Moncloa entre totes les forces polítiques i socials per treure el país de la crisi, amb l’adopció de sacrificis i reformes acceptats per tothom. Aquests pactes van suposar un impuls de confiança tan gran en el futur del país que va permetre consolidar les bases d’una llarga etapa de creixement econòmic equilibrat i sostingut. En aquests moments urgeix l’adopció d’una iniciativa similar.
Des de l’inici de la crisi, des d’aquestes mateixes pàgines s’ha apostat reiteradament per un pacte d’Estat per afrontar la situació de permanent emergència econòmica que viu el país. Però ara ja és ineludible. L’adopció d’uns nous pactes de la Moncloa, molt probablement, podria evitar el dolorós i humiliant recurs al rescat financer que ofereix la UE. La injecció de confiança que suposaria, tant interior com exterior, milloraria dràsticament les condicions de finançament del país i donaria un important impuls al creixement econòmic i a la creació de llocs de treball.
En qualsevol cas, el que no pot ser és que la UE no funcioni. Que al juny s’adoptin uns acords –pacte pel creixement; unió bancària– i que a l’octubre encara no estiguin implementats i s’anunciïn nous retards no és admissible. Això alimenta la desconfiança en l’euro que paguen els països més febles, com Espanya. I això reforça el convenciment que ningú no ens traurà de la crisi llevat que sumem l’esforç de tothom, igual com vam fer el 1977, deixant de banda els interessos partidistes i corporativistes en benefici del bé comú.