La revolta menestral
Hi ha estupefacció en els sectors espanyols més cordials i deferents amb Catalunya. Es pregunten per què tants catalans il·lustrats, partidaris del pacte i la concòrdia, s’adhereixen a aquest corrent nacionalista. Nosaltres no som nacionalistes espanyols, diuen. I tenen raó. Molts d’ells no ho són. Són partidaris del patriotisme constitucional de Habermas, un corrent racionalista que propugna una societat que només exigeix drets i deures als éssers humans en tant que éssers humans, una societat completament cega, sorda i muda als valors, els costums i les tradicions nacionals. Des de l’òptica d’aquests patriotes de la racionalitat, el nacionalisme és perillós. Però no els hem vist combatre gaire el nacionalisme espanyol (l’únic que, de moment, porta culpes històriques a la motxilla), omnipresent als mèdia de la capital. Ni els hem notat conscients d’allò que Kenneth Galbraith anomenava “majories satisfetes” referint-se a aquells sectors que usufructuen la posició de força adquirida en la societat indiferents als problemes de les minories.
El patriotisme constitucional s’expressa d’una manera peculiar, a Espanya: molts dels que el defensen no han de canviar de llengua i ni d’emocions heretades per acordar-se a la Raó, tanmateix, exigeixen Raó a les “minories insatisfetes catalanes”, que han de fer equilibris de llengua i emoció cada dia. No se’ls nota inquiets, en canvi, amb les “majories satisfetes” d’Espanya que, a través dels seus líders polítics i mediàtics, indiferents a la Raó, desborden cada dia els seus sentiments nacionalistes sense cap pudor.
Parlen d’igualtat, els partidaris del patriotisme constitucional. Rajoy i els seus ministres parlen d’unitat. Però són els pressupostos els que farien creïble l’expressió “unitat contra la crisi”, no les paraules. Perquè hi hagi unitat, hi ha d’haver acord previ. Els sacrificis s’han de fer després que se n’hagi acordat el repartiment equitatiu; i que s’hagin pactat les prioritats de la despesa. Parlar d’unitat o d’igualtat davant la crisi és retòric: hi ha qui guanya i qui perd. No solament els individus, també els territoris. No hi ha cap col·lectiu nacional que vulgui suïcidar-se. Fixemnos en els alemanys o els finlandesos, pagadors nets d’Europa: exigeixen límits, condicionen els ajuts. Des de la hidalguía, aquest comportament és considerat mesquí. Però la crisi té una cosa bona: ha fet caducar molts tòpics ideològics: la qüestió econòmica de veritat a l’Espanya d’avui no és l’egoisme dels catalans, sinó la hipocresia de les elits que controlen l’estat, i n’han tret colossals rendiments empresarials i financers. L’habilitat d’aquests sectors hegemònics és que quan parlen d’unitat parlen dels seus interessos i de l’eix econòmic del Gran Madrid, que construeixen amb voluntat d’emular París. Parlen d’unitat, defensen un statu quo.
Per descomptat, un sector important de la burgesia catalana participa del joc de les elits de Madrid. I això ens permet parlar del factor social que explica el que està passant a Catalunya. La caricatura del catalanisme és el d’una burgesia catalana impulsant amb una mà el nacionalisme per treure amb l’altra més beneficis d’Espanya. Aquesta caricatura apel·la a una veritat a mitges. La burgesia catalana, que és molt contradictòria, i que té des de sempre un sector espanyolista, ha instru- mentalitzat el catalanisme, sí. Ara bé: si una cosa demostra el corrent que ha desembocat en la colossal manifestació de l’Onze de Setembre és que no és burgès, sinó menestral. La classe mitjana catalana és la que ha salvat i transmès els valors de la tradició cultural catalana: de la llengua a l’ambició de progressar amb el treball individual. És el nervi del catalanisme. Sense ella, la burgesia catalana no hauria pogut fer els seus jocs malabars. Sense ella, la llengua no hauria resistit dues dictadures. No ha liderat mai el país. Va haver de pactar, bé amb el sector catalanista de la burgesia (Prat de la Riba, Cambó), bé amb la classe obrera que la va desbordar el 1936 (Macià, Companys).
Durant la transició, aquesta classe mitjana es va bifurcar: els sectors universitaris van fusionar-se amb l’esquerra (PSUC, PSC); i els menys culturalistes o més tradicionalistes, van convertir-se en la base del pujolisme. Pujol, que defensa els valors de la menestralia, no l’encarnava, la dirigia: el seu primer objectiu era regenerar la burgesia.
Molts d’aquests catalans de classe mitjana (no tots, com es va veure divendres dia 12 d’Octubre) creuen que formen part d’un col·lectiu nacional en perill. Creuen que el repartiment arbitrari dels sacrificis de la crisi a Espanya, no solament és injust: els està empobrint i nega el futur dels seus fills. No els sembla lògic que la solidaritat hagi d’implicar la provincianització econòmica de Catalunya. Per això pot dir-se que el que estan protagonitzant les classes mitjanes a Catalunya és una revolució: desempallegant-se de les tuteles ideològiques de l’esquerra i de les cauteles malabars de la burgesia, aspiren a federar-se directament amb Europa. Deliri o possibilitat, no els quedava altre camí.
Cap representant de l’statu quo, sigui a Espanya, sigui a Catalunya, no s’esperava que les classes mitjanes catalanes gosessin provocar un terratrèmol institucional. En comptes de menysprear-les, estaria bé que els que han liderat les institucions espanyoles es preguntessin, per una vegada, si no van abusar dels equilibris de la transició.