Posada de rosa
Existeixen més dies internacionals que dates al calendari. Malalties, causes perdudes, quimeres com el dia universal de l’estalvi, o ambicions morals com dia internacional per a la tolerància. Els estèrils, les menopàusiques, els meteoròlegs, la propietat intel·lectual o la sequera tenen dret a un dia assenyalat en vermell durant el qual s’orquestra un programa d’actes com a ganxo mediàtic.
El meu record més compacte sobre l’obligació de sortir d’un mateix per contribuir a una croada aliena és, sense cap dubte, el Domund, aquell dia en què, igual com a la Palma o l’Aplec, desitjàvem que lluís el sol perquè ni el seu cru leitmotiv no desposseïa el Domund del seu caràcter festiu, ruixat amb aquesta condescendència que emana de la caritat. Amb els anys, vam passar de l’alegria que significava portar una guardiola amb negrets i estampar adhesius a la solapa, a pensar si allò servia per a res.
El mateix que vaig sentir en escoltar Michelle Bachelet explicant l’objectiu del dia internacional de la Nena, que es va celebrar per primera vegada divendres passat, i que a Espanya va passar pel Bernabeu. Així és, els publicistes de l’ONU van aconse-
Em pregunto si assistir a aquests espectacles pot encendre consciències i activar donacions
guir il·luminar de rosa l’Empire State, les cascades del Niàgara, les piràmides d’Egipte o la Sireneta de Copenhaguen. A Espanya, l’emblema escollit va ser la façana principal de l’estadi madridista –el merengue Wert ja en devia ser al darrere amb el seu ansiós programa d’espanyolització–. Per una nit, el camp va rosificar la faç i va endolcir les seves hidres amb un cor de quaranta nens. I em pregunto si el balanç entre despeses i beneficis és positiu. Si assistir a aquests espectacles de llums que muden el paisatge i t’abstreuen –com em passa amb la torre Eiffel cada vegada que brilla amb els seus lluentons– pot encendre consciències i activar donacions. Contribuir no només a recordar, sinó a aixecar-se de la cadira pels 75 milions de nenes que no poden anar a l’escola, o els ¡400 milions! de nenes forçades a casar-se sent menors d’edat. La setmana passada, al Pakistan, li van ficar una bala al cap a Malala Yousufzai, catorze anys, per haver defensat el dret a estudiar.
Ni de lluny ens apropem a complir el segon objectiu del mil·lenni: l’escolarització obligatòria i garantida, encara que no existeixi cap altra clau per escapar de la barbàrie. Bé ho saben els talibans, que impedeixen que les nenes aprenguin perquè no es rebel·lin. O el Govern iranià, que ara prohibeix més de setanta carreres a les dones –idiomes, literatura, informàtica...– perquè “les empreses no estan interessades a contractar-les”. Integrisme, violència, retrocés, mordassa. Com cal combatre’ls? Retallant en solidaritat i invertint en decoració? Il·luminar un edifici emblemàtic, segons consulto empreses del sector, costa aproximadament uns 30.000 euros. Educar una nena als països esmentats, com bé sap l’ONU, entre 50 i 70.