Ofensiva, primera fase
Incapacitat d’articular, per part del Govern de l’Estat, una resposta institucional a l’altura de les circumstàncies
Ja ha passat el que havia de ser la gran contramanifestació de la Diada, i que s’anunciava com una exhibició de múscul dels sectors contraris a la independència de Catalunya i a favor de la unitat d’Espanya, convocats el 12-O per l’anomenat Moviment Cívic d’Espanya i Catalans, amb el suport de PP, C’s, Plataforma per Catalunya i Falange Española. Curiosa suma ideològica, no troben? Al final, tanmateix, si oblidem l’absurditat de les xifres de la Delegació del Govern espanyol, la concentració amb prou feines va aconseguir omplir la plaça de Catalunya amb, calculant molt generosament, cinc o sis mil persones.
El fracàs de la convocatòria tanca dues setmanes tempestuoses de declaracions arran de l’horitzó polític que s’ha obert a Catalunya amb el debat, ja sense limitacions, sobre la independència i l’Estat pro- pi. No ens entretindrem aquí a considerar les barbaritats procedents de certs mitjans que competeixen pel llegat d’El Alcázar i
Solidaridad Nacional. La hipèrbole de les seves comparacions i símils, així com el calibre de les seves fal·làcies, mentides i pseudoarguments, no resisteixen la mínima anàlisi, si no és per calibrar el pes mediàtic dels posicionaments predemocràtics.
Sí que, al contrari, val la pena atendre a la reacció del Govern d’Espanya, tal com s’ha manifestat a través de les declaracions institucionals de diversos ministres del Gabinet. D’entrada, és significatiu que aquesta primera reacció hagi estat protagonitzada pels tres ministeris més ideològics i doctrinals: Justícia, Exteriors i Educació.
Les declaracions més, diguem-ne, crida- neres procedeixen de Wert, ministre d’Educació, que ha reconegut sense embuts en les Corts que el seu “interès és espanyolitzar els alumnes catalans”. A part d’atacar així el que Enric Juliana considerava aquí justament com a “pedra angular en la configuració de la Catalunya contemporània”, l’expressió de Wert ha estat immediatament denunciada per la seva coincidència literal amb el que exigia la junta militar, presidida per Franco, en la seva ordre del 28 d’agost del 1936 (“que des del primer moment es compleixin els propòsits perseguits per la Junta de Defensa Nacional: espanyolitzar l’ensenyament”). No hi ha hagut, tanmateix, rectificació ni disculpes: al contrari, el ministre s’ha reiterat “orgullós” en la seva declaració, esgrimint que “qui s’escandalitza té un problema de categories mentals”.
García-Margallo, el titular d’Exteriors, que s’ha especialitzat a voler fer passar les seves opinions particulars com a doctrina oficial de la UE, a part d’acusar a les Corts el sobiranisme català de ser el responsable de la rebaixa de la qualificació del deute espanyol, va considerar les posicions independentistes com a “nacionalismes totalitaris”, comparant-los amb “el nazisme i el marxisme”, amb la vaga argumentació que són ideologies que posen l’individu “al servei d’una idea abstracta”.
I Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia, recorrent a la curiosa comparació de Catalunya amb una extremitat del cos (a saberne quina), va declarar a Barcelona que la independència significaria “acabar amb Espanya”, sobretot perquè llavors “la ma- teixa Espanya no podria sobreviure a la pertinença a l’euro”: insòlit reconeixement, per la seva franquesa, tractant-se d’un membre de l’Executiu. Va advertir a més, davant l’eventualitat de referèndum, que “l’incompliment de la llei té conseqüències conegudes per tots”, sense donar, sobre això, més detalls que aquesta vaga i el·líptica amenaça.
Del mateix to van ser les declaracions de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, quan va recordar, davant la possibilitat del referèndum, que “no només hi ha instruments jurídics i judicials per parar-lo”, sinó que, a més, “aquest Govern està disposat a utilitzar-los”. Emfàticament va repetir el seu missatge: només que el Govern ho demani al Tribunal Constitucional,
“se-sus-pen-de”. El president Rajoy, per la seva part, en to més metafísic, va considerar que l’opció independentista suposava “quedar-se fora de tot, en el no-res”, com “un viatge enlloc” que “no és ni tan sols una opció ideològica”, sinó “un disbarat de colossals proporcions”.
Totes aquestes declaracions poden considerar-se com la primera fase de l’ofensiva. En vindran més, és clar, i pujaran de temperatura. Però coincideixen ara per ara en aspectes dignes de consideració. En el to despectiu i insultant, primer, i en l’agressivitat. Però sobretot en la incapacitat d’articular, per part del Govern de l’Estat, una resposta institucional a l’altura de les circumstàncies. La posició del Govern britànic davant les demandes d’Escòcia pot considerar-se exemplar i no sembla improcedent reclamar-la com a model.
Aquí, tanmateix, tot revela, en el Govern espanyol, incapacitat per canalitzar, amb paràmetres democràtics homologables internacionalment, les aspiracions de la ciutadania de Catalunya, cas que, com és previsible, les pròximes eleccions confirmin una tendència que ara només té valor d’enquesta.
La societat catalana ja s’ha situat en un nou escenari polític, i el Govern d’Espanya sembla no voler-ho entendre. Per això, com a resposta, aquest només esgrimeix obtusament una legalitat que no reconeix cap altra legitimitat que ella mateixa, reiterant, de forma tossuda i incomprensible, una lletania que es pretén rogativa: “no, no, no, no, no...”. Fins quan? Això ja serà possiblement l’endemà de les eleccions o quan s’incorporin al debat certs ministeris, amb molt a dir, que ara guarden silenci: la segona fase.
Continuarà.