Hollande decep els propalestins
El president francès s’ha fet enrere de la promesa electoral de reconèixer un Estat palestí
Nicolas Sarkozy tenia una reputació sòlida i reivindicada “d’amic d’Israel”. No és casualitat que obtingués el 94% dels vots dels francesos establerts en aquest país en la segona volta de les eleccions presidencials.
Els diferents moviments de solidaritat amb els palestins esperaven que l’elecció de François Hollande es traduís en una inflexió de la política francesa a l’Orient Mitjà. Això obeïa al fet que, amb sorpresa i satisfacció, havien observat que entre els 60 compromisos electorals de François Hollande figurava el que deia: “Donaré suport al reconeixement internacional de l’Estat palestí”. Una cosa que Nicolas Sarkozy havia rebutjat fer.
El primer gran discurs de política exterior pronunciat pel president de la República davant la conferència d’ambaixadors el 27 d’agost passat, va refredar especialment aquestes expectatives. François Hollande es va limitar a reconèixer “el dret a l’autodeterminació dels palestins”, sense parlar d’un Estat i recomanant a les autoritats israelianes que reprenguin el camí de les negociacions “te- nint en compte que els palestins han retirat bona part de les seves condicions prèvies”, fent l’efecte de manifestar que els palestins eren la causa del bloqueig.
Nicolas Sarkozy havia demanat la congelació precisa i completa de la colonització en el seu discurs de l’any 2009 davant els ambaixadors. Va recordar en aquell moment el caràcter central del conflicte israeliano-palestí per a la seguretat mundial i va parlar diverses vegades de la necessitat de crear un Estat palestí. François Hollande sembla, doncs, anar per darrere del seu predecessor Sarkozy.
Aquesta observació no se li ha escapat a Jean-Claude Lefort, president de l’Associació Franco-Palestina Solidaritat (AFPS) que, en una carta enviada el passat 1 de setembre, deixa clara la seva total sorpresa. Li pregunta a François Hollande quines condicions prèvies havien posat els palestins que van obstruir el camí de la negociació. Si es tracta de no reclamar el final de la colonització, recorda que aquesta és la posició de França des dels temps del general De Gaulle. “No són els palestins els que ocupen Israel, sinó al revés”, recorda.
Jean-Claude Lefort demana al president que reconegui de manera oficial l’Estat palestí com han fet ja més de 130 països arreu del món i que anunciï la seva clara intenció de votar a l’ONU a favor de l’admissió completa i total de Palestina com l’Estat membre número 194 de l’Organització de les Nacions Unides. I precisa que no existeix conflicte israeliano-palestí, sinó que el que hi ha és una ocupació israeliana de territoris palestins.
Des de “la mort” dels acords d’Oslo, que permetien al Partit Socialista francès (PS) tenir una posició confortable de suport al procés de pau partint d’un acord israeliano-palestí, el PS es troba en una posició incòmoda respecte al conflicte a l’Orient Mitjà. Es manifesta, sens dubte, a favor de la pau, però no oculta els seus problemes per designar la causa per la qual aquesta no es produeix. I sovint aposta per mantenir una equidistància entre les dues parts.
La base del Partit Socialista francès atribueix majoritàriament als governs israelians la responsabilitat principal del bloqueig. En el debat sobre política internacional que va tenir lloc a la universitat d’estiu del PS, el 24 d’agost passat a La Rochelle, davant un miler de persones, el capítol més aplaudit de la intervenció de Laurent Fabius va ser aquell en què afirmava que “no hi haurà pau a l’Orient Mitjà fins que no es faci justícia amb els palestins”.
Però una part important dels dirigents del partit són més conciliadors amb Israel, els uns per reflex comunitari, els altres per solidaritat històrica, per no posar-se en evidència sobre un tema hipersensible per a molts. La participació de l’extrema dreta al Govern israelià no provoca el rebuig que generaria en altres països. I el conflicte israeliano-palestí no es tracta amb idèntics criteris que d’altres.
Què és el que ha fet que François Hollande s’hagi fet enrere de la seva posició durant la campanya electoral?
Es tracta d’una inflexió duradora o passatgera? Quina part juguen els criteris d’apreciació de política interior i de política exterior? Moltes preguntes per a les quals necessitem respostes.