Blanca com la neu
Pablo Berger ha rodat una nova versió de Blancaneu, en blanc i negre, muda, torera i amb un tractament de la imatge i del muntatge a la manera de l’expressionisme alemany, lluny de l’ensucrada imatge canònica que va fixar Walt Disney.
Ara que sabem o podem accedir a tants idiomes, és fàcil comprovar que en anglès la princesa es diu Snow White, que en francès és Blanche-Neige, en italià Biancaneve i en portuguès Branca de Neve. En canvi l’espanyol fa un curiós plural: Blancanieves. Si relacionem aquest plural amb el de buenos días, passa exactament el mateix; seguint el mateix ordre, tots els altres idiomes saluden en singular: good morning, bonjour, buon giorno i bom dia.
La Nueva gramática de la lengua española explica aquests plurals. Diu que són paraules que habitualment es fan servir en plural, malgrat que es refereixin a una sola cosa. Els anomena plurals inherents o pluralia tantum i diu que les causes que se n’exclogui el singular són internes al sistema lingüístic. Posa l’exemple de lágrima i ojera que, tot i ser identificables físicament, la segona es fa servir molt més en plural.
L’obra acadèmica els classifica en diverses categories, com ara els que designen objectes dobles: gafas, bridas, bigotes. O els duals, és a dir, que acostumen a anar en parella tot i que són elements individuals: ojos, rodillas, zapatos. També n’hi ha que formen locucions o expressions: frutos secos, a carcajadas, en aprietos, en ayunas, en cueros (només tenim una pell), a lomos de (tot i que el cavall només té un llom)... De vegades, el singular i el plural tenen sentits diferents: no és el mateix tener celo que tener celos. I hi ha alternances entre singular i plural sense connotacions, però que estan molt arrelades: a finales de año, felices Pascuas.
Els plurals més curiosos que defineix la gramàtica de la RAE, però, són els que tenen un ús estilístic, malgrat que el singular funcionaria perfectament. I aquí entra la categoria de Blancanieves: las nieves, las aguas del río, las bodas o los funerales de una persona, bajar a los infiernos, cielos cubiertos, anchas espaldas.
El català no és immune al contacte, no viu dins d’una bombolla. És per això que avui tenim rodalies on hauríem de dir rodalia, o rambles on només n’hi ha una, de rambla, i la mateixa princesa Blancaneu va aparèixer en alguns contes publicats en l’últim terç del segle XX com a princesa Blancaneus. El que és més trist és que en els cartellets de la versió catalana de la pel·lícula de Berger es perpetuï l’error i es faci servir aquest plural impropi del català.
Els plurals més curiosos són els que tenen un ús estilístic, com ‘los cielos’ o ‘las espaldas’