La insòlita persistència del ‘batsenyal’
La versatilitat del milionari encaputxat per encarnar el sentiment de cada època és un cas únic entre els superherois
Una de les característiques de la feina feta per Warner i Bruce Timm amb Batman va ser la seva capacitat per crear una síntesi de les diferents encarnacions que l’home ratpenat havia conegut. El Batman de dibuixos animats assumia tot el material d’origen del seu creador, Bob Kane, integrava l’informal to camp de la sèrie de televisió dels seixanta, l’amargor dels guions de Denny O’Neil dels setanta, la sofisticació política i la descreença psicològica dels còmics dels vuitanta i fins l’alegria gòtica dels films de Tim Burton.
Però l’èxit d’aquesta síntesi, que a més va crear nous personatges que es van consolidar en l’univers de Gotham –amb especial fortuna, l’expsiquiatra Harley Quinn, ajudant del Joker–, va ser precisament el de convertir-se en nova referència, com abans ho havien estat les històries de Frank Miller o Alan Moore: “La versió animada acaba per ser una mica més que una versió sintètica, un simple compendi, i desenvolupa una personalitat pròpia que al seu torn es projecta sobre altres manifestacions del personatge”, afirma Santiago García.
Aquesta mateixa persistència del personatge, la seva capacitat per canviar sense aparent esforç absorbint les sensibilitats de cada època, és una qualitat única que la majoria de superherois han hagut d’implementar de forma més o menys
“Perquè un heroi pervisqui així, els seus trets han de ser mínims i potents”, diu Santiago García
forçada i no sempre amb èxit. A Superman, per exemple, va caldre matar-lo el 1992 per tornar-li actualitat. “En el moment que Watch
men va revolucionar el còmic de superherois, el personatge que més es va significar va ser Batman, adoptant aquesta qualitat que aproximava el superheroi i el supermalvat ”, reflexiona Jordi Costa. “Spiderman és un adolescent, i la seva heroïcitat sempre ha tingut a veure amb aquest canvi hormonal; Superman és un personatge anacrònic, fins a tal punt essencial que no permet una immersió senzilla al costat fosc. Batman, en canvi, neix al costat fosc”, conclou Costa.
Santiago García, per la seva part, ofereix algunes claus: “L’important perquè un personatge pervisqui d’aquesta manera és que els seus trets elementals siguin mínims, molt senzills i molt potents. Per saber qui és Batman n’hi ha prou amb tenir la imatge de l’orfe impulsat per l’ànsia de revenja i la seva representació visual”, assenyala al·ludint a la seminal mort dels pares del nen Bruce Wayne. “I cal dir que el de Batman és potser el primer gran disseny de la història dels superherois, sorprenent en un moment tan primerenc del gènere, perquè situa el personatge des del seu origen en una estètica tenebrosa, de noi dolent, que majoritàriament no és compartida pels superherois dels anys quaranta, i que trigarà dècades a convertir-se en moneda comuna”, assegura. Té sentit, doncs, que sobre aquest fonament aixequés el cineasta Nolan la seva trilogia cinematogràfica, exaltadament operística.