Un circ per a Txékhov
El TNC presenta dimecres la màgia de ‘Donka’, de Daniele Finzi Pasca, creador del ‘Corteo’ del Cirque du Soleil
La màgia de Daniele Finzi Pasca torna a Barcelona. Però aquesta vegada no ho fa amb un espectacle d’enorme format, com el Corteo que va crear per al Cirque du Soleil i que ha visitat la capital catalana aquest any, sinó amb una obra espectacular però més intimista, els vuit intèrprets del qual i el seu circ poètic i acrobàtic caben a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, on estaran des de dimecres fins diumenge. Un espectacle que és circ però, de fet, és un homenatge en tota regla a un dels grans del teatre: al rus Anton Txékhov, el creador d’obres que continuen arribant una vegada i una altra als teatres contemporanis, com L’oncle Vània o La gavina, perquè la vida dels seus protagonistes burgesos i somniadors és extremadament semblant a la de la societat actual. Uns protagonistes amb un esperit que Finzi Pasca (Lugano, 1964), el creador del circ de la carícia, reviu ara a Donka, paraula russa que al·ludeix a la campaneta que tenen les canyes de pescar per avisar que un peix ha mossegat l’ham, i que recorda que Txékhov acostumava a relaxar-se i inspirar-se practicant la pesca.
“Ell estimava la pesca, i creia que se semblava a l’ofici de poeta, ia Donka es recorda que quan veus un home davant un full en blanc no és que no faci res, sinó que és com un pescador o com un científic que busca com avançar, pescar la idea correcta”, diu Finzi Pasca, que va parlar aquesta setmana amb La Vanguardia sobre aquest espectacle amb què ha aconseguit l’aplaudiment unànime de crítica i públic. I això que quan des del Festival Internacional Txékhov de Moscou li van proposar que des del món del circ retés homenatge a l’autor rus li va semblar que no era la persona adequada, que un director rus ho faria millor. “Però el director del festival hi va insistir i ara ho agraeixo molt”, admet.
I explica que va decidir submergir-se en la vida de Txékhov, la seva obra “i sobretot els seus quaderns de notes, que em van donar pistes molt interessants, que estan plens de projectes que mai no es van fer”. I va descobrir la importància que Txékhov fos metge, “una professió que al seu temps es feia amb intuïció i observació més que no pas amb màquines i proves, fet que es nota al seu teatre, tan precís en la descripció de les tempestes íntimes de l’ésser humà”. Un ésser humà que, diu, Txékhov mostra en espera, passant el temps, vivint una calma que amaga un neguit interior respecte del destí, de què cal fer, d’on cal anar.
A més, diu, va descobrir que era un escriptor que “estimava els clowns i la gent de teatre”, i per això “aquest espectacle és com una carta que jo i un grup de clowns li enviem per donar-li les gràcies”. I ho fan amb la força del teatre acrobàtic, un teatre que, diu, està “fet d’al·lusió, en què se superposen les imatges” i amb aquesta superposició es crea una visió de l’autor “que ha sorprès i ha agradat a la gent que el coneix bé”, encara que, recorda, no cal conèixer Txékhov per veure l’obra.
Una obra, Donka, amb un text que els actors intentaran dir en català –demana benevolència per a ells– i la tècnica de la qual, explica, és molt senzilla: a través de l’acrobàcia intenta mostrar la inestabilitat dels personatges txekhovians, que de vegades són com vides que es van enfonsant: semblen de gel i en realitat s’estan desfent. I aquest gel “que llisca, que es desfà amb la calor fins que, de sobte, es crema”, és molt present, subratlla, en la peça, que, com totes les seves, és una lluita contra la gravetat, amb equilibris impossibles i amb el sempre necessari somni del vol.
Nascut al si d’una família de fotògrafs, la vida de Finzi Pasca dóna per a una pel·lícula. Va entrar al món del circ per mitjà de la gimnàstica. Se’n va anar a l’Índia
“Txékhov estimava els clowns i la gent de teatre i aquesta obra és com una carta per donar-li les gràcies”
el 1983 per ajudar malalts terminals en l’obra de la mare Teresa de Calcuta. Després va fundar el teatre Sunil amb el seu germà Marco i amb Maria Bonzanigo. Més endavant va ser condemnat un temps a la presó a la seva Suïssa natal per declarar-se objector de consciència, període que defineix com “unes vacances, perquè les presons suïsses són millors que les d’altres països”. Allà va idear el seu famós Ícar, amb el qual continua girant per tot el món després de diverses dècades i amb el qual ara tornarà a la carretera amb tot just un tècnic i la seva dona. I va començar una carrera rutilant en la qual va donar forma al que anomena el circ de la carícia, un circ que busca connectar amb el públic, un teatre empàtic, no solipsista, en què els intèrprets ho fan tot, fins i tot ballar amb el públic, conclou.