Patriotisme abrandat
Un final rotund, inflamat de patriotisme, va fer posar drets els espectadors del Canal (Salt), convidats a metabolitzar vertiginosament la ficció, convertida en el plausible futur polític plantejat des de la històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’ovació va ser llarga i sorollosa. I és que Pàtria de Jordi Casanovas, que s’estrenava al festival Temporada Alta, pot semblar una obra que proposa convertir en realitat els poderosos anhels col·lectius d’una part substancial del poble de Catalunya, és a dir, una obra oportunista, escrita a corre-cuita aquest últim mes. I no és així, de cap manera, com s’explicava amb detall divendres passat en aquesta mateixa secció.
Una primera escriptura de Pàtria tragina, de fet, uns quants anys a l’esquena, els mateixos si fa no fa, que el propòsit de l’au- tor d’elaborar la trilogia que va començar amb Una història catalana, que volia ser, segons Casanovas, “una recerca de la identitat de la Catalunya postfranquista”, i que es clourà amb Vilafranca, la ciutat on va néixer (1978) i on viu el dramaturg.
Enmig d’aquests dos títols, Pàtria és un drama enaltidor, com dic, d’un eventual triomf polític, exposat amb una elementalitat innocent. L’absència de tota veu oposada a l’ideal sobiranista del líder de la història –Miquel Raventós (Francesc Orella), un periodista indignat llançat a la polí- tica– omple el relat fins el capdamunt d’una ingenuïtat aclaparadora.
Pàtria, però, és també una reflexió sobre el paper de la família al si de la col·lectivitat i una nova incursió de Jordi Casanovas en el mite de l’alta muntanya, que a Una història catalana era el Pallars i que aquí és el Montseny, amb les Agudes com a mirador privilegiat de Catalunya. D’altra banda, pel vessant familiar de l’anècdota, l’autor reincideix a presentar un element excèntric, com les bruixes dels Farràs i el paper de l’estrany foras- ter que hi tenia Pep Cruz a Una història catalana, i aquí la figura de l’avi, que no és l’heroi sacrificat que tothom creia, sinó un espavilat que s’ha passat anys fent de negre de Mark Rothko, el gran pintor nord-americà mort el 1970.
El pròleg de Pàtria té un moment tan intens dramàticament, com conceptualment inquietant. El periodista Miquel Raventós, no s’està d’interrompre un debat polític que condueix des d’un estudi de televisió per blasmar tots els convidats al programa. És l’indignat que he dit, el qual, furiós, crida a càmera la seva entusiasta defecació sobre cadascun dels polítics reunits. El que inquieta no és l’speech de Francesc Orella, magnífic, impecable l’actor al llarg de tot l’espectacle, sinó l’aplaudiment que provoca en el públic el seu crit escatològic, un eco del desprestigi de fons on potser s’està enfonsant la classe política catalana.
Pàtria, el text tal vegada més ambiciós de Jordi Casanovas, té la seva limitació principal en un argument excessivament rebuscat, artificiós i que culmina en el diàleg final al cim muntanyenc entre el pare desaparegut durant anys i el fill protagonista, una conversa que resulta difícilment digerible.
Al costat d’Orella, Àlex Casanovas destaca especialment d’entre el grup de bons intèrprets que es fan ben mereixedors de l’ovació final, per càndida que pugui semblar: Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach i Marcel Borràs.