La felicitat del Manzanares
Només el futur de Radamel Falcao posa una ombra de dubte en l’arrencada més feliç de l’atlètic
Colíder després de set jornades i, juntament amb el Juventus, únic equip d’Europa imbatut en partit oficial, l’Atlètic de Madrid viu els seus dies més feliços des del doblet, aquell llunyà 95-96, encara amb Jesús Gil al comandament de la nau. Podrà l’equip de la ribera del Manzanares aguantar el ritme dels dos grans i disputar-los la Lliga una altra vegada després de tants anys? Aquesta és la pregunta del milió per als aficionats matalassers encantats del rendiment, que està traient Simeone a una plantilla de 120 milions, gairebé cinc vegades menys que Barcelona i Madrid.
La consigna ara és anar partit a partit. Ho diu el president, Enrique Cerezo, i ho diu el màxim accionista, Miguel Ángel Gil Marín. Per una vegada, les grades del Calderón estan en calma. Ningú ja no dedica crits contra els amos, l’entrenador o la plantilla. Gil Marín no ha de deixar la llotja, agafar el cotxe i posar-se a fer voltes per l’M-30. Fins i tot, contra tota una tradició d’anys, l’equip no perd en l’últim minut. Al revés. Guanya, com davant el Màlaga, o el Viktoria Plzen, a la Lliga Europa.
Per Diego Pablo Simeone la clau de l’èxit és la unió del vestidor i la recuperació de vells valors, aquests que feien de l’Atlètic un conjunt a imatge del seu tècnic, tot força i baralla. Abandonada la tristesa de Gregorio Manzano, a l’Atlètic fins i tot semblen bons tots els fitxatges dels dos últims anys: Adrián, Arda, Godín, el Cebolla Rodríguez, Raúl García, Diego Costa, Emre… Però si algú té robat el cor a la fidel afició matalassera no és ningú més que Radamel Falcao, l’hereu del Kun,
LES ESTADÍSTIQUES Falcao suma els mateixos vuit gols que Messi i Cristiano, però amb menys minuts jugats
d’el Niño Torres i de Paulo Futre, la santa trinitat d’aquest club els últims vint anys. Forlán mai no va arribar a ser tan estimat.
Ni tan sols unes declaracions del pare de Falcao des de Colòmbia en què assegurava que la il·lusió més gran del seu fill és fitxar pel Madrid no han trencat l’idil·li. El jugador calla i diu que s’estima més no pensar en el futur. Això sí, cada vegada que fa un gol fa un petó a l’escut de la samarreta. És la manera de demostrar el seu compromís. Però n’hi ha una altra de més important: la seva mitjana golejadora. Falcao suma vuit gols a la Lliga (igual que Messi o Cristiano), però amb menys minuts disputats. Només 465 en sis partits. El de Cornellà-El Prat se’l va perdre per lesió. Un gol cada 58 minuts. 25 rematades i un 32% d’encert (21% el de Messi i 18% el de Cristiano). Un home estrany el colombià, un tigre al camp –des de sempre el seu sobrenom és el Tigre– i una persona discreta fora. Casat i sense fills, a punt de fer 27 anys, es declara sobretot una persona religiosa. Marxa al llit a les onze de la nit, sinó abans, a casa seva, a La Finca (la urbanització de luxe a Pozuelo en la qual viuen també, per exemple, Cristiano, Mourinho i Benzema, i hi tenen xalet Raúl i Fernando Torres). Els que el coneixen el veuen llegint la Bíblia a tota hora, resant abans dels partits i parlant amb Déu. Una imatge pietosa que casa malament amb la seva altra personalitat, la d’un executiu implacable a l’hora de portar els seus negocis. Cobra quatre milions a l’any, que en seran sis l’any que ve si continua a l’Atlètic.
Però el seu filó més gran és la de ser un home anunci a l’Amèrica Llatina i en especial a Colòmbia, on és la imatge de marca, entre altres empreses, del BBVA, Gatorade, Puma i rellotges Hublot; també té via directa amb el president, Juan Manuel Santos, i apareix sempre a les llistes com el colombià més ben valorat pels seus compatriotes. Si les coses continuen igual, podrà retenir l’Atlètic de Madrid durant gaire temps Falcao? No és clar. Ho deia el mateix Miguel Ángel Gil Marín aquesta setmana. “Aquesta temporada, segur. La pròxima, ja ho veurem. Si el venguéssim per 60 milions (el van comprar per 40 al Porto fa dos estius) resoldríem tots els nostres problemes econòmics”. No ho diu com una advertència. “Dependrà de si ens fiquem a la Champions. Si no ens hi fiquem, no sé si podrem donar-li el que ens demana. Cal tenir en compte que competim amb 50 clubs que ens superen en pressupost. Fem mans i mànigues per aconseguir un miracle i donar-li a l’afició el que vol”.
La gran por dels blanc-i-vermells és que la seva estrella acabi al Madrid, com ja va passar amb Hugo Sánchez o Paco Llorente, cosa que va estar a prop de succeir fa dos estius amb Agüero, operació que va desbaratar Gil Marín quan ja estava gairebé feta. Ara els rumors se succeeixen. Al Madrid la primera opció és conservar Benzema (la nineta dels ulls de Florentino) i Higuaín, però la campanya és llarga. El millor consell per a l’afició atlètica és que gaudeixin d’el Tigre, ara que poden.