La sincro multiplica la seva base
Centenars de nenes –i algun nen– s’aficionen a una modalitat que es normalitza i que cada vegada ofereixen més clubs
Tintorera, passeig endavant, cop de peu a la lluna, marsopa, peix espasa, neptú, ballarina i cama de ballet. El centenar de pares, avis, germans i altres familiars que assisteixen als entrenaments a porta oberta de la secció de sincronitzada del Natació Sabadell es mouen bé entre uns conceptes que a la majoria de profans els podria recordar, a tot estirar, als mons submarins de Jacques Costeau. Probablement perquè les seves filles, nétes o germanes els han fet una infinitat de demostracions de les figures bàsiques d’un esport que, a més de titulars morbosos, cada vegada atreu l’interès de més nenes i més clubs.
“Havíem acollit algun curset,
CRISTINA CARBÓ “Des que vam crear la secció no hem parat de créixer i tenim una llarga llista d’espera” ENRIC BERTRÁN “A Catalunya tenim una vintena de clubs i escoles de sincro i ara en neixen dues més” IRINA RODRÍGUEZ “La clau és en la formació de tècniques, que és més important que la quantitat de nedadores”
alguna demostració... Fins que fa tres anys ens vam proposar de constituir-nos en una secció esportiva més. Des d’aleshores no hem deixat de créixer, tenim vuit equips d’una desena de nedadores, una escola de formació amb unes 70 nenes més i llistes d’espera per a tots els grups”. L’exemple del Natació Sabadell, segons la presidenta de la secció, Cristina Carbó, no és únic. Desenes de clubs de tot Espanya van constituint des de fa uns anys les seves escoles i equips de sincro i busquen a la desesperada professores, que combinen equips, entitats i ocupacions per arribar a atendre tota la demanda. D’al- tres, fins i tot compten amb tècniques estrangeres.
“Ara mateix, trobar entrenadores és el principal repte de qualsevol club –prossegueix Carbó–, i tenir-les a temps complet és impossible. Les federacions estan ajudant per donar una resposta a aquest boom”. Les xifres parlen per si soles, i no només a Sabadell. Des del Mundial de Barcelona 2003, quan la sincro espanyola va aconseguir els primers èxits internacionals, i a casa, cada vegada són més les i els nedadors –també hi ha nens– i els clubs interessats en la sincro.
En l’últim campionat aleví i infantil d’hivern d’Espanya, celebrat a la piscina Sant Jordi de Barcelona, van competir 338 nedadores i 1.500 espectadors van seguir la competició des de la grada. Fa un mes, una exhibició del Club de Natació Fabio Nelli de Valladolid va congregar més d’un miler de persones. Només els campionats escolars de Catalunya reuneixen 700 nenes i algun nen.
“Que un club de referència com el Sabadell hagi apostat per la sincronitzada és revelador, però també ho és que a Catalunya tinguem una vintena de clubs i escoles de sincro que sovint no poden donar cabuda a tanta demanda, i que ara en neixin dues més, a Lleida i Manresa”, explica el president de la Federació Catalana de Natació, Enric Bertrán.
Si el Kallípolis i, més tard, el CN Granollers van ser els pioners, ara es practica sincro a Calella, Mataró, Reus, Torredembarra, Salou o Riudoms, entre altres ciutats. Fora de Catalunya, als potents Canoe, Sincro Retiro o Sincro Sevilla s’hi han sumat en els campionats d’Espanya d’edats clubs com el Benidorm, el Pedro Menéndez d’Avilés, l’Stadium Casablanca de Saragossa, el Llorca, el Sincro Ourense, el Club Sincro Alhama de Múrcia, el Sincro Algeciras, el Cercle Mercantil i Industrial de Sevilla, l’Atlantis de Burjassot o el Club Comarcal Poliesportiu Somontano de Peraltillo (Osca), que competeix a Catalunya.
El cas és que les 700 llicències amb les quals fins fa poc competia la sincronitzada espanyola davant de les 20.000 dels Estats Units, el Japó i el Canadà o les 12.000 de Rússia han crescut exponencialment i avui superen el miler. La Federació Espanyola calcula que han augmentat un 40% en el cicle olímpic que es va tancar a Londres. I va a més. Fins i tot neixen clubs dedicats exclusivament a la sincro, com el Mediterrani, una escissió del CN Palma.
Aquest auge no s’explica no- més pels èxits esportius d’Espanya en els Jocs Olímpics o en altres competicions internacionals. Igual que sembla que no dissuadeixen a ningú les pàgines i els minuts de ràdio i televisió que han omplert les últimes setma- nes el rerefons més truculent de les medalles. “Els èxits i la presència de la sincronitzada en els mitjans és el principi, però sense el treball des de la base de les federacions aquest esport no s’hauria pogut enlairar –explica Irina Rodríguez, responsable del programa d’escoles de la Federació Catalana–. Si els clubs no coneixen la base i no tenen tècniques no poden fer el salt, i en un esport de base és més important tenir entrenadores que moltes nedadores”.
A les grades del CN Sabadell ningú no parla ni de medalles ni de baralles a les piscines, ningú no ha tingut tracte ni amb l’exseleccionadora Anna Tarrés, ni amb el president de la Federació Espanyola, Fernando Carpena, que assisteix a pocs metres d’allà a la Supercopa d’Espanya de waterpolo femení. Aquest és un altre món. “Aquesta és el cop de peu a la lluna o la tintorera?”, es pregunta un dels pares. Aquest és l’únic interès dels assistents.