La paradoxa de Minsk i altres tortures
Minsk. Partit Bielorússia-Espanya. L’empresa propietària dels drets televisius exigeix un preu per la retransmissió que cap cadena vol pagar. Durant unes hores, corre la brama que TVE acabarà pagant però, al final, s’imposa l’austeritat. Des del punt de vista de l’empresa, els arguments són diferents. Un partit de la selecció campiona d’Europa i del món no pot oferir-se a preu de ganga, diuen. Conscients del desastre (una mena de segrest d’imatge), l’empresa exigeix a les emissores de ràdio que paguin 25.000 euros. És una estratègia negligent, que perjudica la majoria dels aficionats (clients potencials de la indústria del futbol). Les ràdios també s’hi neguen i opten per una drecera primària però eficaç: s’instal·len en un hotel bielorús i, veient la tele pública, retransmeten el partit.
És un moment de regressió tecnològica. Tornem als temps en què la ràdio era l’únic pont entre el futbol i els aficionats que no eren al camp. El problema és que la majoria dels radiofonistes ja s’han format en temps audiovisuals i no poden evitar referir-se a imatges que no podem veure. I, a més a més, resulta que el partit és bo, vibrant, i que els jugadors del Barça convocats per la selecció espanyola tenen una actuació destacada, especialment Pedro, que marca tres gols.
La paradoxa de Minsk: que un partit que, en teoria, havia de ser una costellada acabi sent, en la pràctica, un gran espectacle i, des del punt de vista culer, l’oportunitat de veure el primer hat-trick de Pedro. Resultat: la gestió dels drets ha estat catastròfica però l’episodi no és anecdòtic. Ens remet al que alguns economistes anomenen “la bombolla del futbol”. És un concepte que pot aplicar-se a l’Europa comunitària però que és més discutible en altres territoris (Xina, els Emirats, algunes repúbliques exsoviètiques i els països sotmesos a les apostes il·legals, que necessiten competicions no del tot corrompudes i legitimades internacionalment per mantenir el negoci). I aquesta paradoxa respon a una voracitat econòmica de curt termini que ja es va viure durant l’Eurocopa, especialment a Ucraïna (Polònia va fer un esforç de diplomàcia que ja està tenint conseqüències en el turisme i en la inversió estrangera).
Veure o no veure el partit, però, no sempre és una limitació. A l’excel·lent pel·lícula Una vida mejor (dirigida per Cédric Kahn, reencarnació del millor Alain Tanner), els protagonistes –un nen accidentalment abandonat per la seva mare i l’home que li fa de padrastre– s’acosten a l’Stade de France, on es juga un França-Brasil. No tenen diners per comprar l’entrada i, prop de la reixa, s’acaben de cruspir una hamburguesa per sopar. Tampoc no estan connectats a cap ràdio i segueixen el partit endevinant el joc en funció de les reaccions del públic. Quan sonen xiulets, el nen diu: “Ara juga el Brasil”. I quan sonen aplaudiments, el padrastre, que no en sap gaire, pregunta: “Ara juga França?” És una escena commovedora, que descriu de quina manera l’aficionat sap adaptar-se a les
La decadència ambiental dels estadis de la Lliga espanyola és una evidència
circumstàncies. És clar que aquest recurs també perilla.
La Reial Societat ha anunciat que, a l’estadi d’Anoeta, els gols se celebraran d’una manera imaginativa. Si Martínez marca, la megafonia escopirà l’Ave María de David Bisbal. Si marca Pardo, La Macarena de Los del Río. Si marca Agirretxe, Torture me dels Red Hot Chili Peppers. I el repertori continua, encara que no s’especifica què sonarà si els gols marcats són en pròpia porta. La decadència ambiental dels estadis de la Lliga espanyola és una evidència. La raó per la qual els clubs se sotmeten a frivolitats pròpies del bàsquet i cauen en pràctiques que perverteixen el sentit de les experiències col·lectives accedint als capricis d’uns esportistes cada vegada més sobreprotegits és que és divertit. “Divertit”, quin adjectiu més perillós!