Pròspera i viable
Hi ha debats que, desproveïts de càrrega ideològica, no tenen gaire contingut. Davant la qüestió de si una Catalunya amb Estat propi seria o no viable, cal preguntar-se d’acord amb quines dades o previsions podria no ser-ho. El dubte no és tant si seria viable o no, sinó el nivell de prosperitat que podria assolir.
Com no pot ser pròspera una nació que, tot i patir durant molts anys un dèficit fiscal anual superior al 8% del seu PIB (més de 16.000 milions d’euros), té una economia d’una dimensió semblant a la de Portugal? Una nació que té un PIB per càpita (dades corresponents a l’any 2009) que la situa en relació amb la mitjana de la zona euro en un índex de 109 (9% per sobre), situant-se Espanya en un índex de 94. I que en relació amb el conjunt de la Unió Europea, se situa en un índex de 121, disposant d’una forta capacitat exportadora (26% del seu PIB) i amb més població que altres 12 estats de la UE.
D’on podrien sorgir les possibles amenaces econòmiques? Teòricament, dels anomenats costos de la transició. M’estic referint als possibles boicots a béns i serveis produïts per empreses catalanes i fins i tot a una hipotètica sortida de Catalunya de la mateixa Unió Europea.
Cal advertir que aquestes hipotètiques situacions negatives serien conseqüència de represàlies. No d’un normal esdevenir de la situació econòmica o d’una anàlisi racional de la situació, sinó de reaccions irades que, per definició, és molt difícil que s’acabin produint i es mantinguin en el temps, amb capacitat d’impacte, en un món tan interrelacionat com el nostre. En qualsevol cas, la prudència és important. En aquest sentit cal entendre i fer costat a aquells empresaris que es puguin sentir inquiets per la situació. Però aquests hipotètics costos de la transició són conseqüència d’un discurs de la por. I no és aconsellable modificar la conducta pròpia per aquest motiu. La prudència és una virtut, la por no.
En relació amb la Unió Europea, què cal dir de la possibilitat que Espanya hi veti la permanència de Catalunya? Doncs que aquesta situació no tindria cap sentit. La sortida de Catalunya de la UE no és obligatòria des d’un punt de vista legal, tal com va recordar recentment la vicepresidenta de la Comissió Europea. A més, la Unió Europea és marcadament expansiva des del punt de vista territorial, i no té per tant cap interès que surti del seu espai un país amb una economia potent i que està aplicant la normativa comunitària des de fa dècades.
Em sembla, doncs, un disbarat pensar que Espanya pugui aconseguir, fruit d’una hipotètica enrabiada i no d’una reflexió racional i estratègica, que els seus socis li permetin exercir un possible veto al fet que Catalunya continuï dins de la Unió.
Una darrera reflexió s’ha de fer en relació amb la permanència de Catalunya a la UE i a la zona euro. La configuració de Catalunya com a Estat propi aconsellaria que el dèficit fiscal català no s’eliminés de cop. El més lògic és plantejar un període transitori per reduir-lo al llarg d’una sèrie d’anys. Però un escenari de veto espanyol a la presència de Catalunya a la UE i a l’euro impediria aquesta solució intel·ligent. És a dir, que en aquest poc probable escenari, tant Catalunya com l’Estat espanyol tindrien molt a perdre. Aplicant la teoria de jocs, i tenint en compte que l’opinió de les institucions comunitàries comptaria molt en un possible escenari de perjudici mutu i de conjunt, no és mínimament previsible l’esmentada sortida de Catalunya de la UE.
Una referència final a les pensions. El dret a cobrar una pensió està basat en el fet d’haver cotitzat durant un determinat període de temps. Però una cosa és el que dóna dret a cobrar una pensió pública i una altra de ben diferent és com aquesta es finança. M’explico: les pensions futures es pagaran amb les cotitzacions de les persones que treballin en el futur. El fons de reserva de la
Dir que estan en risc les pensions actuals i les futures en un Estat català és, a més de fals, lleig
Seguretat Social, sense perjudici que ens en correspongui una part (també del deute públic), és quantitativament poc rellevant a aquests efectes. I en quin país estaria més segur el finançament futur de les pensions? En una Catalunya amb un elevat PIB per càpita i amb una forta capacitat exportadora o en una Espanya amb pitjors ràtios econòmiques?
Sens dubte, a Catalunya. La referència que l’obtenció d’un Estat propi per a Catalunya és un risc per als actuals i per als futurs pensionistes catalans constitueix un argument que, a més de lleig, és fals.