Cameron i Salmond

COSTA de no posar en relleu l’acte polític que van protagonitzar ahir a Edimburg el primer ministre britànic, David Cameron, i el seu homòleg escocès, Alex Salmond. Superant diferències abismals i des de posicions polítiques allunyades, l’inquilí de Downing Street va firmar un memoràndum pel qual Londres accepta cedir a Escòcia un poder temporal per fer una consulta sobre la seva independència, que té com a data límit el 31 de desembre del 2014. Va ser realment un acte molt british, on hi va haver somriures, tolerància, interès mutu per rebaixar l’evident tensió d’un pas cap al que és desconegut i fins i tot una escenografia que buscava que tot tingués un aire amable. O dit d’una altra manera, una aroma de gestualitat democràtica que es va deixar veure fins i tot en les paraules de Cameron: “Sempre he volgut ser just amb el poble d’Escòcia, que el 2011 va donar la majoria absoluta a un partit que va proposar en el seu programa un refe- rèndum sobre la independència. Li he donat aquest referèndum, i la meva missió és que el resultat sigui decisiu i perfectament legal”. Dit això, es va arremangar i va començar apassionadament la seva campanya perquè els escocesos no abandonin el Regne Unit, una cosa que avui, d’acord amb les enquestes, és altament probable. També és veritat que en l’horitzó polític de més de dos anys les incerteses electorals sempre són grans. El Regne Unit, amb habilitat, diàleg i consens, ha sabut encarrilar un procés; ha trobat encaix jurídic entre la legitimitat democràtica expressada a les urnes i la legalitat vigent. Potser per això el Parlament britànic és dels més antics del món i la seva democràcia també.