Euskadi i Catalunya
Kepa Aulestia esbossa un escenari poc contemplat: “Paradoxalment aquesta Euskadi que es mostra entre tèbia i freda respecte a l’efervescència independentista es troba potencialment més a prop de formar un Estat propi de manera unilateral que aquesta Catalunya ofesa i impacient”.
La notícia que el Govern britànic i l’Executiu escocès han arribat a un acord per convocar un referèndum sobre el futur del que és una autonomia només des de fa deu anys ha cridat l’atenció per la claredat de la pregunta que es formularà –independència sí o no–, pel caràcter vinculant de la consulta i perquè tindrà lloc ni més ni menys que d’aquí a dos anys. És molt probable que Escòcia i els escocesos puguin esperar fins a la tardor del 2014 sense que el seu nivell d’autogovern s’alteri confiats que el plebiscit aclareixi per sempre el seu futur.
Però tot i que el president Mas i la resolució adoptada pel Parlament apunten també cap a la celebració de la consulta en el llarguíssim termini de la pròxima legislatura, és difícil imaginar com podrien esperar Catalunya i els catalans, al mig d’una crisi que es prolongarà durant els quatre anys del nou mandat, la celebració d’una incerta consulta que tingués lloc en el tram final d’aquest període sense que mentrestant la Generalitat adquireixi més poder d’autogovern. Tot això sense cap garantia que en algun moment les institucions centrals de l’Estat constitucional s’avinguin a avalar legalment la pretesa consulta, o que Brussel·les estigui realment en condicions d’intervenir mitjançant en el conflicte.
El sobiranisme ha idealitzat la perspectiva d’un futur independent –en aquest cas amb Estat propi dins de la UE– com si la seva conquesta primer i la seva realització després estiguessin exemptes de costos i renúncies. No es tracta només que imagina i fomenta davant l’opinió pública un projecte sense penalitzacions, la qual cosa és comprensible. Passa que el dret a decidir sembla incloure l’obligació dels altres d’afavorir la seva consecució poc menys que gratificant-la. Si Catalunya emprèn un trajecte impulsat per la majoria del Parlament que sorgeixi de les urnes del 25 de novembre cap a una consulta decisòria per crear un Estat propi, haurà d’emprendre una estratègia que permeti a la Generalitat no només assolir un acord final amb l’Estat constitucional, sinó empedrar el camí amb acords parcials que evitin la fallida pública i alleugin el mentrestant. El que resultarà difícil a Artur Mas és aconseguir que les altres parts s’avinguin a compartir aquesta última tasca amb el previ anunci que el desenllaç final ja està escrit en clau independentista. Sobretot perquè la Generalitat tindria molt poc recorregut en una estratègia de fets consumats que forcés una sortida acordada a còpia de desenganxar a poc a poc Catalunya de la resta d’Espanya.
Al contrari, avui els catalans travessen per un estat de necessitat que alhora que enfurisma els ànims davant la indolència centralista els impossibilita per consumar el comiat. I es dóna la circumstància que, efectivament, l’Estatut no ofereix la base legal suficient com perquè la Generalitat es pogués desprendre a trossos de la matriu de l’Estat.
Paradoxalment aquesta Euskadi que es mostra entre tèbia i freda respecte a l’efervescència independentista es troba potencialment més a prop de formar un Estat propi de manera unilateral que la Catalunya ofesa i impacient. Senzillament perquè els ciutadans bascos estem adscrits a una disciplina fiscal que depèn de les diputacions i del que aquestes, en conjunció amb el Govern basc, acorden transferir a l’Administració central previ pacte amb ella.
De manera que una majoria política d’arrossegament cap a l’independentisme no podria ser contrarestada internament, o exigiria als resistents un compromís tan heroic que es tornaria testimonial si no migratori. Als catalans els passa gairebé el contrari, perquè els seus únics fets consumats poden ser els vots sempre que es dipositin de manera aclaparadora. Perquè en el cas gens improbable que es produeixi un bloqueig immediat en les relacions entre Barcelona i Madrid serien els ciutadans de Catalunya alineats amb la consecució d’un Estat propi els qui haurien de donar testimoni èpic de la seva disposició a establir de facto un poder independent sense una altra base legal que el desbordament constitucional. De manera que la majoria es veuria sotmesa en poc temps a una prova de força atroç en les seves conseqüències. Tret que aquesta majoria sigui tan aclaparadora en les eleccions –i per això prou transversal– com per convèncer Madrid via Brussel·les de fixar un calendari a l’escocesa amb avanços mentrestant.