Tres segles d’espera
Tony Blair va donar l’autonomia a Escòcia el 1997 perquè va creure que apagaria el fervor independentista
E“Molta gent ha agafat el gust a la idea de regir el nostre destí”, comenta un polític de l’SNP
s podria dir que la campanya per la independència escocesa va començar el mateix any 1707, just després que l’aristocràcia i les classes mercantils, arruïnades per inversions desastroses i una crisi financera no gaire diferent de l’actual, firmessin amb la monarquia anglesa l’Acta de la Unió i fossin acusades d’“haver venut el país per uns sacs de diners”. Però, en termes històrics més recents, l’ímpetu nacionalista té els orígens en la decisió de Tony Blair de concedir l’autonomia a Gal·les i Escòcia.
“Blair –comenta un polític de l’SNP– va creure que l’establiment d’un govern i un parlament amb poders limitats a Edimburg apagaria el foc sobiranista, però la realitat ha estat la contrària. Els escocesos, la mentalitat calvinista i religió presbiteriana dels quals ens fa ser molt dubitatius i reticents al canvi, hem adquirit confiança en nosaltres mateixos com a nació, i molta gent ha agafat el gust a la idea de regir el nostre destí, i ha vist que no passa res per tenir un govern independentista”.
El Labour va concedir l’autonomia a Escòcia poc temps després de guanyar les eleccions del 1997. Una dècada després, i en part com a conseqüència del desgast de Blair i la guerra de l’Iraq, el Partit Nacional Escocès (SNP) va guanyar contra tot pronòstic els comicis escocesos amb una raquítica majoria d’un escó, però va ser capaç de governar eficaçment durant quatre anys partint de compromisos puntuals amb l’oposició. El seu premi va ser una àmplia majoria absoluta el 2011.
El 2009, Salmond va presentar un document que explicava les diverses opcions per al futur d’Escòcia –des de la independència total fins a l’statu quo passant per la sobirania fiscal–, examinava múltiples escenaris respecte al finançament, la moneda, la defensa i la relació amb la corona. Després, va obrir una consulta popular i va presentar un projecte de llei de convocatòria d’un referèndum amb el suport dels Verds, però el va haver de retirar en vista de l’oposició dels unionistes.
La majoria absoluta del 2011 ho va canviar tot, ja que l’SNP va anar a les urnes amb la clara promesa d’un referèndum independentista a què ara ha accedit Londres després d’unes llargues negociacions mantingudes per la número dos del govern escocès, Nicola Sturgeon, i el ministre britànic per a Assumptes d’Escòcia, el liberalde-mòcrata Michael Moore.
Després que les dues parts donessin legitimitat a la consulta, l’estira-i-arronsa s’ha centrat en la data, la pregunta, el marc legal i la participació que s’haurien de donar perquè aquesta fos vàlida, i s’ha acordat que Westminster transfereixi poders a Holyrood perquè el plebiscit sigui convocat per una llei escocesa, subjecta a esmenes d’una Comissió Electoral independent.
Londres va acceptar des del principi, partint d’antecedents històrics, que no- més els residents a Escòcia (inclosos els nacionals de països de la Unió Europea i els de la Commonwealth, així com els membres de les Forces Armades destacats allà) puguin votar, i que el dret de vot s’ampliï als joves a partir de 16 anys.
Tant el govern central com l’oposició laborista volien que el plebiscit es fes com més aviat millor, preferiblement el 2013, per limitar l’impacte d’una campanya independentista. Però Alex Salmond ha aconseguit ajornar-ne la celebració fins a la tardor del 2014, any en què espera comptar amb l’èxit que es podria anotar amb la celebració dels Jocs de la Commonwealth i la Ryder Cup de golf.
La pregunta encara s’ha de dirimir, però serà molt senzilla i directa.