“I el 6 de novembre, a votar”
L’església de Chicago on es va casar Obama continua fidel al president
Ala policia ni se la veu ni se l’espera. L’església disposa del seu propi equip d’urbans, distingits amb un plastró verd, que regulen el trànsit a l’entorn de la Trinity United Church, brúixola de la fe als barris del sud de Chicago. En temps de crisi religiosa, l’afluència sembla més pròpia d’una celebració esportiva que d’una demostració d’espiritualitat.
Aquí es van casar Barack Obama i Michelle el 3 d’octubre del 1992. Uns quants anys abans, el reverend Martin Luther King va proclamar que les onze del matí d’un diumenge “és l’hora més segregada als Estats Units”. Aquest diumenge, com llavors, les coses continuen idèntiques. Cadascú amb els seus.
Aquí hi ha senyores amb pamela, vestides amb elegància, és igual que llueixin roba acolorida o peces més sòbries. En algunes mans resplendeixen els brillants, en d’altres la duresa del dia a dia. Hi ha una dona amb cabellera grisa, que sembla més que una rebesàvia, a qui li queden molt bé les rastes. Ells llueixen els barrets com només es veu en pel·lícules d’una altra època.
Les unes i els altres tenen quelcom en comú, molt: tots són negres. Cap blanc. Això és el South Side, la zona que es va considerar la capital negra d’Amèrica quan, després de la II Guerra Mundial, va acollir milers d’afroamericans que fugien de la discriminació dels estats meridionals. Aquest no és el Chicago dels gratacels i de l’arquitectura com a espectacle. Aquí hi ha cases que no conviden a entrar, carrers com autopistes, una desolació amenitzada pel continu so del pas del tren.
Tot just creuar la porta del complex místic es divisa el cartell amb l’advertiment. “Els representants dels mitjans de co-
Obama es va convertir aquí el 1985 després de sentir el reverend Wright, de qui més tard va renegar
municació s’han de presentar al taulell principal”. Encara que la primera idea que sorgeix és la de portar la contrària, en aquest cas les aparences no enganyen. Resulta impossible passar inadvertit.
“Ho ha d’entendre: a la passada campanya electoral es van dir moltes coses i se’ns va convertir en protagonistes”, explica una senyora. No té temps a dir res més. Un home de vint-iun botó i amb orellera acudeix a prestar el seu servei al nouvingut. L’acompanya al taulell. La dona que l’atén li lliura un imprès. “L’ha d’omplir i firmar si accepta les clàusules”, comenta. “I ha d’esperar aquí fins que vingui la responsable de comunicació”. Exerceix aquest càrrec Joan Harrell. “El reverend Otiss Moss III no concedeix entrevistes i en aquest complex vostè no pot fer preguntes a ningú –informa–. Tampoc no pot fer fotografies, ni amb càmera, ni iPad, iPhone o telèfon mòbil”. “Si vol assistir a la missa, l’acompanyarem a la tercera fila, no podrà sortir abans que conclogui i està prohibit gravar el sermó o prendre notes”, subratlla. El revers de la seva targeta porta imprès el lema de la seva congregació: “Descaradament negra i cristiana sense necessitat de demanar disculpes”.
Aquí, aquell Obama descregut que va arribar a Chicago el 1985, amb 23 anys, es va convertir després d’escoltar un dels sermons del reverend Jeremiah Wright (es va retirar el 2008). El seu verb fervorós i controvertit va copar el centre d’atenció dels republicans i de la premsa en l’anterior campanya presidencial. Les seves frases contra la supremacia blanca o sobre els atemptats de l’11-S van col·locar l’aspirant a la Casa Blanca en una situació de conflicte.
Obama en va renegar. Wright, esperonat per mitjans conservadors com la Fox, ha intentat reaparèixer en aquesta nova campanya. Aquest estiu va protagonitzar un sermó a Washington en el qual va acusar l’elit universitària, inclòs el seu distingit exfeligrès, d’inculcar als afroamericans “l’ADN racista blanc”. La seva reaparició va tenir un vol curt, almenys fins ara. En canvi, la política no ha desaparegut de la Trinity United Church. Entre música d’alt nivell –amb un cor espectacular i una banda de jazz que molts clubs voldrien per a ells–, crits, al·leluies, petons, abraçades, encaixades, oracions, balls, panderetes, moments de gairebé levitació, aplaudiments o silencis, les paraules de l’actual reverend, Otis Moss III, van carregades de missatge espiritual i terrenal. De vegades en format
Ningú no té dubtes a la congregació: “Obama i nosaltres ens mereixem quatre anys més”
de raper, el seu sermó no esquiva l’actualitat. “Que bé va estar el vicepresident Joe Biden en el debat, va tenir molt entusiasme!”, frase que provoca una enorme ovació. “Em va recordar Sidney Poitier fent un discurs a un home blanc”, prossegueix. Per algú que recordi les misses del franquisme, això és com una revetlla, millor que molts xous teatrals.
“No us oblideu de registrarvos”, remarca. “També treballem amb altres esglésies, fins i tot de Califòrnia, per ajudar les persones sense educació a l’ho- ra de registrar-se”, insisteix.
En aquests dos últims anys, els republicans d’una vintena d’estats han aprovat legislacions –bastantes, després bloquejades per la justícia– en les quals establien restriccions per al registre i per anar a votar. Una de les més conegudes és l’obligació de tenir una identificació amb foto, en un país on no hi ha carnet d’identitat. Tots aquests controls s’han considerat un intent de retallar els drets dels pobres i les minories.
En el seu sermó estableix el paral·lelisme entre “Amèrica i el regne del cel”. No és el mateix: “Al cel no hi ha un 1% que té la immensa majoria dels béns, ni hi ha ningú que faci trampes per no pagar impostos. Al cel hi ha la distribució igualitària”. Qualifica els presents de “veritables miracles errants, perquè aquest matí ens hem aixecat”. Parla de reclamar el pa per avui, no el demà...
–I el 6 de novembre, tots a votar. No esmenta cap nom, ni cal. A fora, al carrer, on acompanya el periodista l’amfitriona, la reverend Joan Harrell, amb qui ha intercanviat abraçades durant la missa i de la qual ha rebut instruccions –ara dempeus, ara assegut–, ni un dels preguntats no té cap indecisió. “Barack Obama i nosaltres ens mereixem quatre anys més”, replica un senyor que sap molt bé com portar un vestit. Encara que sigui clar en un dia fosc, de pluja.