El rei de totes les contradiccions

Joaquín Luna

Norodom Sihanuk ha mort a la seva manera: lluny de la pàtria que tant deia que estimava i molt a prop del poder (Xina) que va modelar la seva vida, marcada per totes les turbulències d’Indoxina, la regió del planeta més castigada per la guerra freda.

Va ser un encreuament insòlit del colonialisme francès i el comunisme asiàtic en les seves versions maoista i nord-coreana. Externament, Monsei- gneur –el tractament que més li agradava entre els corresponsals occidentals que vam tenir el privilegi de tractar-lo– desplegava maneres parisenques. França el va col·locar com a rei de la seva colònia, el 1941, convençuda que el xampany, les dones i els cotxes acapararien la seva vida. Mai no els va fer escarafalls però tampoc no va ser una marioneta: tenia olfacte de supervivent i prou cinisme –les seves conferències de premsa ho testificaven– per canviar d’opinió amb facilitat i gràcia. Ell, sens dubte, al·legava que Cambodja era víctima innocent de l’infernal joc de potències que va martiritzar Indoxina. Va trair els francesos –sense deixar de comprar-los xampany– i va liderar la independència. Als feliços seixanta, l’època daurada de Cambodja, la van succeir els turbulents setanta, quan la guerra del Vietnam va provocar la intervenció dels EUA, que va deposar Sihanuk. La caiguda de Saigon va ser paral·lela a l’entrada triomfal als bulevards de Phnom Penh dels patriòtics khmers rojos (comunisme i l’ultranacionalisme khmer): un genocidi del qual Sihanuk va ser còmplice primer i víctima després (va salvar la pell gràcies al gran Chu En Lai).