Reputació, reputació, reputació
Anglaterra ha tornat a creuar-se amb el camí d’Espanya. La Pérfida Albión, que diria Matías Prats pare. La imatge del dia: David Cameron i Alex Salmond firmant l’acord per a la celebració d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia el 2014. El pacte de Saint Andrews i les paraules del líder conservador: “Escòcia va votar per un partit a favor del referèndum i jo acordo que el tinguin”. Londres cedirà competències constitucionals al Parlament d’Estrasburg perquè la consulta pugui celebrar-se.
Hi ha alguna cosa de justícia poètica en aquest missatge de Londres al món. Una reparació que molt possiblement Cameron i Salmond ignoren. El 1714, els anglesos van deixar els catalans a l’estacada en el tram final de la guerra de Successió espanyola –una guerra de dimensió europea en la qual estaven en joc els equilibris de poder al continent– i ara els regalen un
frame postmodern, un potent marc mental: 2014, any del dret a decidir. A l’Europa democràtica del segle XXI, les nacionalitats que no van aconseguir generar un Estat westfalià poden perseguir alguna cosa més que l’autonomia administrativa. Almenys tenen dret a plantejar-ho, en l’actual fase magmàtica de la Unió Europea. Aquest és el missatge de Londres. A la mateixa hora, a Madrid, el ministre de Justícia del Govern d’Espanya, el centrista Alberto Ruiz-Gallardón, amenaçava el president de la Generalitat de portar-lo a la presó o a la inhabilitació, si persisteix en l’intent de convocar un referèndum similar a Catalunya. No hi ha res més a afegir. Les dues escenes semblen tretes d’una sèrie històrica de la BBC.
La jugada de Londres és genial. Els anglesos guanyaran amb tota seguretat el referèndum, donaran una lliçó de maneres democràtiques a la resta d’Europa –una més–, i accentuaran algunes de les contradiccions territorials de l’Europa de l’euro: a Flandes, on els independentistes flamencs acaben de guanyar les eleccions locals, a la Catalunya
emprenyada, i una mica menys al País Basc, ja que Euskadi es dirigeix a una intel·ligent conservació del fur fiscal realment existent. Els primers en veure venir als anglesos han estat els italians. La burgesia milanesa i piemontesa, fundadora plenipotenciària de la Itàlia moderna, sap quin és el preu de l’euro: continu- ar fent-se càrrec del deprimit sud. La Lliga Nord, filla del descontentament de les classes mitjanes baixes i dels obrers reconvertits en autònoms –Lliga hàbilment usufructuada pel berlusconisme–, serà frenada.
Insisteixo, els conservadors anglesos acaben d’executar una jugada mestra que va més enllà de la baralla domèstica entre els guardians de la Torre de Londres i els orgullosos clans dels Highlands. L’hegemònica Anglaterra guanyarà el referèndum escocès, no en tingueu cap dubte, i donarà una lliçó de maneres al món. Reputació, reputació, reputació. I el premier escocès Salmond també guanyarà. Escòcia va aconseguir l’autonomia fa poc més de deu anys. El nou Parlament d’Estrasburg (obra d’un arquitecte català, el difunt Enric Miralles) va obrir portes el 1998. En tot just quinze anys, el National Scottish Party haurà aconseguit convocar el primer referèn-
Gran jugada de Londres: guanyarà el referèndum escocès i donarà una lliçó de maneres a Europa
dum d’independència. Principal víctima de l’esdeveniment? A veure si ho endevinen. El Partit Laborista, fins fa uns anys primera força política a Escòcia.
Pacte a Edimburg i cridòria a Madrid: uns amenacen amb la Guàrdia Civil i altres amb el Codi Penal; surten federalistes de sota les pedres, Carme Chacón pateix pel seu fill, l’inefable Pedro J. Ramírez abraça la causa asimètrica el dia que no tracta de nazis als catalanistes, i el ministre Wert parla en català a Herrera en la Onda. Alguna cosa s’està movent –les intel·ligents paraules del Príncep el 12 d’Octubre– però encara trigarem a saber exactament què. L’important ara són les eleccions a Galícia. L’estabilitat política d’Espanya, creieu-me, es decideix aquest diumenge a Galícia.