Sobreviure al no-res
Si no es pot persuadir amb el cel, s’invoquen els inferns. Desterrada ara per ara la seducció. El Govern de Mariano Rajoy s’escarrassa amb la coacció sentimental. L’objectiu és nítid: perdurar. Evitar qualsevol canvi que amenaci la unitat de l’Estat espanyol. Evitar, al cap i a la fi, que tot sigui posat en qüestió. Augurar per a Catalunya poc menys que el patiment de les plagues d’Egipte. Les que li corresponguin en funció de la seva població i la seva aportació al PIB estatal? sense pensar que determinen la posició d’Espanya les institucions europees. O en funció de la tan menyspreada com indispensable solidaritat destinada a altres comunitats autònomes? No serien poques. Encara que ni l’amenaça de granotes, mosques i llagostes no és a hores d’ara tan temible com les tenebres dels mercats, la recessió i els índexs d’atur. Les tenebres sota les quals trontollen cada dia les estructures d’estats ofegats pel dèficit, per molt ferm que es mantingui el seu president en la defensa de la unitat territorial interior.
El no-res, és el que escruta Rajoy en l’horitzó d’una hipotètica Catalunya independent. El no-res és el que hi ha, segons el president espanyol, fora de la Constitució i de la Unió Europea. El no-res és també la resposta a la pregunta de què s’ha inventat que pugui fer front durant molt de temps a la majoria d’un poble que, en plena crisi econòmica, s’ha marcat un nou horitzó i que el reivindica cívicament. Menys encara si el Govern de l’Estat s’afronta el repte evitant per tots els mitjans enfrontar-se
La reivindicació del dret a decidir a Catalunya va més enllà de CiU i de Mas, més enllà del xoc entre governs
amb les causes del que fa un mes va portar un milió i mig de persones a sortir al carrer a Catalunya. Pitjor encara si el que alguns posen sobre la taula no inclou uns mínims de sensatesa. Espanyolitzar el sistema educatiu a Catalunya per posar fi a la tara que origina tan incòmoda dissidència a la unitat d’Espanya no és una resposta raonable. Sobretot perquè a Catalunya també es demana la independència en castellà. Tampoc no ho és pretendre que es batalli l’independentisme català com s’ha lluitat contra la violència d’ETA.
El Govern central pot esgrimir la Constitució i el Codi Penal, abocar tot l’estatalisme legalista contra la pretensió de convocar una consulta sobre un hipotètic Estat català. Però de cap ordenament jurídic no es pot predicar una total plenitud. Ni de l’espanyol ni dels tractats de la UE. Les llacunes s’omplen inevitablement amb d’altres fonts normatives. I Artur Mas està decidit a aprofitar-les a la recerca d’empara a la seva determinació de convocar una consulta la pròxima legislatura. Tot i així, cal tenir clar que la reivindicació del dret a decidir a Catalunya va més enllà de CiU i el seu president. És una demanda transversal que sobrepassa el xoc entre governs d’un color o un altre. Així, seran les urnes les que marquin l’estratègia catalana. I la voluntat que s’expressi el 25 de novembre no pot ni ha de ser rebatuda en un Estat de dret. Apel·lar després a la majoria silenciosa seria condemnar la democràcia.
igarcia@lavanguardia.es