Qui ha dit por?
De començaments d’any ençà hi ha hagut a Catalunya gairebé mig miler de manifestacions, la majoria contra les retallades, per rebaixes de sou o acomiadaments en empreses. Si la portada d’aquest diari o el Telenotícies, per posar dos exemples, les haguessin recollit totes, n’haurien sortit gairebé dues de diàries. De tan habituals, ja no són notícia.
Si cadascun dels 630.000 aturats que hi ha a Catalunya decidissin anar un dia alhora a una oficina d’atur i es posessin en una cua, aquesta cua faria gairebé 300 quilòmetres. Avui mateix, passejant per un carrer de Barcelona, per exemple, us creuareu amb algú desesperat per trobar una feina. Com a conseqüència, uns 320.000 nens viuen a Catalunya en el llindar de la pobresa. Un de cada quatre, més o menys.
Aquest estat de coses transforma el substrat d’una societat per força temps. A aquest rerefons cal sumar una classe mitjana que veu com s’empobreix cada any. I uns joves que, per més que estiguin molt preparats, quan miren el futur només veuen un túnel negre. És bona part de la classe mitjana i la joventut la que protagonitza el moviment per la independència que el president Artur Mas va qualificar, en una entrevista a aquest diari, de “revolució”. Certament, aquesta composició social aporta un impuls inusitat al corrent independentista, ja que és un sector informat, que participa més de la vida política i comunitària i que constitueix el nucli del consum i, per tant, de l’economia.
La referència a una “revolució” no seria apropiada en aquest cas, llevat que interpretem que substituir el poder que s’exerceix des de Madrid per un que emani de Barcelona suposi una subversió de l’ordre establert, la qual cosa requereix gran perícia imaginativa. Com deia Pla, Catalunya és un país on per canviar petites coses cal fer una revolució cada setmana... Però té raó Mas en referir-se a les classes mitjanes i els joves com a motors de l’independentisme.
A costa de generalitzar i incórrer per això en contradiccions, la de Catalunya no és una revolta dels qui estan en el llindar de la pobresa, sinó dels que veuen com entre el seu cercle i el de la misèria es va estrenyent l’espai, és una rebel·lió dels qui comproven que el seu esforç ja no els porta a millorar, dels qui no estan disposats que els veïns visquin millor que ells a costa seva. És conseqüència d’un temor que ha emulsionat en contacte amb un responsable exterior, identificat en un Govern central incomprensiu i arrogant.
Per això, no és cert que la por sigui l’única motivació dels uns, i la il·lusió la que mou els altres. La inseguretat és ara transversal, el pa nostre de cada dia a tot Europa. Qui no allotgi cap temor, que torni a llegir els dos primers paràgrafs... I si la por paralitza, desterrar-la sense més ni més ens convertiria en uns irresponsables. Així que potser seria bo anar trobant arguments menys epidèrmics per les dues parts.
mdgarcia@lavanguardia.es