El referèndum escocès
DAVID Cameron i Alex Salmond, primers ministres de la Gran Bretanya i d’Escòcia, van firmar ahir a Edimburg un acord per a la celebració d’un referèndum sobre la independència escocesa. Gràcies al document subscrit, Escòcia podrà convocar aquesta consulta, en la qual participaran els més grans de 16 anys, abans que s’acabi el 2014, amb totes les garanties jurídiques i amb la seguretat que el resultat serà vinculant. Per part seva, el Regne Unit s’ha assegurat que la pregunta que es formularà inquireixi directament sobre si els votants volen que Escòcia continuï al Regne Unit o, al contrari, se’n volen separar i formar un país independent. És a dir, independència sí o independència no.
Alex Salmond va manifestar ahir que l’acord sobre el referèndum obria camí “cap a la decisió política escocesa més important en segles”. I és veritat que el sentiment independentista ha existit allà des de fa no pas menys de tres-cents anys, quan el 1707 es va firmar l’Act of Union, que va segellar la relació entre Anglaterra i Escòcia. Però també és veritat que no va ser fins fa cinc anys, el 2007, que el Partit Nacional Escocès (SNP) –fruit de la fusió de dues formacions nacionalistes el 1934– va guanyar les seves primeres eleccions i va formar un govern en minoria ja dirigit per Salmond. L’SNP va tornar a guanyar els comicis del 2011, aquesta vegada amb una majoria sòlida i la idea del referèndum inclosa en el programa.
Els sondejos sobre la independència d’Escòcia no són concloents. Es calcula que entre un quart i un terç de la població hi podria donar suport. Però en aquest bàndol no hi acostumen a figurar ni els laboristes ni els liberals ni els conservadors. Ni tan sols tots els simpatitzants de l’SNP. Per això, Salmond confia que n’hi haurà prou amb els dos anys que queden fins al 2014 per seduir els votants. I el Govern de Londres aprofitarà el mateix període per suggerir als escocesos que estaran molt millor dins del Regne Unit que fora.
Les formes que han acompanyat la negociació i l’èxit de l’acord d’ahir són certament diferents als que s’estilen a casa nostra. Però és clar que ni tan sols un resultat pro independència –ara mateix improbable– donaria fruits immediats. Perquè els temes que s’han de resoldre per materialitzar la secessió són múltiples i de pes: des del control dels jaciments de petroli i gas del mar del Nord –amb reserves de 30 bilions de barrils per als propers 40 anys– fins a la base britànica de submarins nuclears ubicada a la costa escocesa, passant per la part de deute britànic que assumiria una Escòcia independent.