Cocorococó, fa la gallina
Aquest cap de setmana, Pere Navarro, candidat del PSC a les eleccions del 25 de novembre, va anunciar que pensa presentar al Parlament la proposta d’una resolució que insti el Congrés a la reforma de la Constitució de manera que el Regne d’Espanya es converteixi en federal. D’això se’n diu bona fe i no haver après res dels mil intents previs de fer coses semblants que l’únic que han aconseguit és una frustració creixent de la població catalana. Com a cirereta del pastís, Navarro proposa que Barcelona es converteixi en cocapital de l’Estat, de manera que Espanya en tindria dues: Madrid i Barcelona.
Molta gent malpensada ha cregut que són camàndules de Navarro, interessat –com tots els polítics– a no perdre pistonada i aconseguir un titular que li permeti ser en boca de la gent durant uns dies. Però això de les cocapitals no és pas una idea que s’hagi tret del barret. Sabadell i Terrassa –ciutat de la qual és alcalde– són cocapitals del Vallès Occidental des de fa un munt de temps. ¿Podem pensar que, de tant de viure en una cocapital,
Pere Navarro proposa que Barcelona es converteixi en cocapital d’Espanya
i de dirigir-ne els destins, s’hi ha avesat i n’ha descobert avantatges? El món és ben divers. En general, els estats tenen una capital, però és ben cert que n’hi ha uns quants que en tenen dues, començant per Holanda, que té Amsterdam com a capital constitucional, tot i que el Govern, el Parlament, el Tribunal Suprem i la residència reial són a l’Haia. N’hi ha que fins i tot en tenen tres: la República Sudafricana, per exemple: Pretòria (capital administrativa), Ciutat del Cap (legislativa) i Bloemfontein (judicial). Però també n’hi ha que no tenen capital de cap mena: Nauru, posem per cas. D’altres tenen capital, però de facto, com França o les illes Pitcairn. Enlloc, en cap text legal, no diu que París i Adamstown ho hagin de ser ni que ho siguin, però ho són. A Bolívia, en canvi, hi ha una capital oficial, la que ens van ensenyar a l’escola –Sucre–, però la ciutat que, també de facto, exerceix la capitalitat és La Paz. Altres països són tan petits que l’Estat sencer n’és la capital: Mònaco, el Vaticà, Singapur...
Com es veu, cadascú s’ho munta com pot. Però Pere Navarro hauria de tenir en compte les reminiscències que parlar de Barcelona com a cocapital d’Espanya té entre els catalans. Per als que vam viure sota el franquisme és una melodia prou coneguda. En aquella època, cada tant, el ministre català de torn en el Govern de Franco venia de Madrid amb una etèria proposta de cocapitalitat de Barcelona. Aquest era el conill que treien del barret, la gran mostra de generositat espanyola per intentar calmar les ànsies dels catalans. Evidentment, la cocapitalitat no va arribar mai, com no arribarà mai aquesta, ni falta que fa. Era aleshores, i és ara, un mer pour parler que tan sols serveix per provocar la rialla i la repulsió de bona part de la ciutadania.