Visionari o boig

La meva tendència natural seria assegurar que no m’agrada el risc, perquè tinc una fascinació per la vida que se situa per sobre de qualsevol vel·leïtat heroica. No he fet mai pònting, no m’agraden els esports extrems i no se’m passaria pel cap guanyar cap rècord mundial, encara que fos el de menjar enciams. A tots els efectes, estic als antípodes dels motius que poden portar a algú a assumir un risc vital tan extrem com el que ha protagonitzat aquest saltador austríac. Jugarse així la vida, quina bogeria! Tanmateix, reflexionant una mica més, el cert és que tots assumim riscos importants, que relativitzem perquè són els nostres, i en conseqüència ens resulten molt més comprensibles. No és fútil el risc d’un empresari que posa el seu patrimoni a favor d’una empresa que potser s’ho acabarà engolint tot. O el risc de la persona que se’n va del seu país per aconseguir desenvolupar-se professionalment. I per si serveix d’alguna cosa, jo no em tiraria mai en paracaigudes, però no he dubtat a anar a zones de guerra moguda pel cuc del periodisme. És a dir, el risc

No és la mateixa bogeria que va impulsar Colom a seguir rutes marítimes que el portaven a la mort?

que mai no seríem capaços d’assumir és el dels altres, però en canvi tenim una gran capacitat de forçar els nostres propis límits. I si els límits de Felix Baumgartner estan molt allunyats del sofert mortal, podríem preguntarnos si seria capaç d’assumir reptes quotidians menys vistosos que gent molt comuna assumeix cada dia. Zuckerberg, el creador de Facebook, ho expressa d’aquesta manera: “El risc més gran és no córrer cap risc. En un món que canvia molt ràpidament, l’única estratègia que garanteix fallar és no córrer riscos”.

Amb tot, és cert que hi ha una component de teòrica “inutilitat” en determinats riscos, que els converteix en més grotescos. Per això el salt de Baumgartner ha estat tan aplaudit pels qui el consideren un pioner, com criticat pels qui l’han situat en la categoria de boig. Tanmateix, no és la mateixa bogeria que va impulsar Colom a prendre rutes marítimes que teòricament el duien a la mort? O la mateixa de Lindbergh quan es va aventurar sobre l’Atlàntic en solitari? I com recordava Màrius Carol a can Basté, fins i tot Leonardo Da Vinci es dedicava a tirar-se de les teulades amb unes ales inventades per ell, perseguint la quimera de poder volar. És a dir, el que avui sembla una temeritat irresponsable, pot esdevenir demà una acció pionera, gràcies a la qual la humanitat continua avançant. Heroi de la ciència o víctima del narcisisme patològic? Probablement una mica de cada cosa, perquè el risc comporta caràcter visionari, voluntat pionera i dosi considerable d’irresponsabilitat, i la barreja de tot això ha donat, al llarg de la història, grans fites humanes. I per això és difícil criticar l’irresponsable o admirar a l’agosarat, perquè ni una cosa ni l’altra, sinó tot el contrari. És a dir, és cert que s’ha tirat un boig, però ha aterrat un visionari.