La conquesta en directe
Ens hem acostumat que els grans moments televisius lligats a l’esforç del cos humà es basin en la competició. I per això són els esports d’aquest tipus els que acaparen l’atenció de les cadenes: l’un contra l’altre i a esperar el resultat del vencedor, un esquema que es fa extensiu també als debats electorals. Aquest domini de la competició provoca que els esports de conquesta hagin pràcticament desaparegut dels directes televisius i amb raó. No hi ha res més patètic que intentar retransmetre en directe la gesta de pujar a una muntanya, dissimulant amb l’home de la càmera, que ha d’haver arribat abans al cim per retransmetre la gesta dels escaladors.
Per això, perquè és tan estrany, l’espectacle mediàtic de la gesta de Felix Baumgartner resulta molt instructiu sobre com retransmetre alguna cosa de la qual s’ha perdut la pràctica. El salt que va fer des de l’estratosfera és un pur acte de conquesta, i per això, es necessita un temps d’espera i preparació, per assegurar-li a l’espectador el que té d’extraordinari i irrepetible el que passarà a continuació. En les dues hores inacabables que va durar l’ascensió del globus fins als més de 39.000 metres, hi va haver temps de sobra per fer tota mena de comentaris en relació amb els rècords que caurien, mentre l’altímetre anava marcant el seu ritme. Una vegada arribat el moment del salt es van produir algunes qüestions rellevants, com el diàleg amb el defensor anterior del rècord, Joe Kittinger, que feia d’interlocutor a la Terra de Baumgartner, cosa que li va donar dimensió mítica a la relació entre mentor i alumne avantatjat que el superaria. Després d’aquest diàleg va venir el moment del salt amb el pla zenital al buit, que va ser una versió mutiplicada del famós pla de la pel·lícula Titanic, amb el vertigen del vaixell enfonsant-se, que no és precisament un pla optimista, i que aquí va funcionar com a avís de perill. Després es va produir el salt, que va ser filmat a l’estil de com se segueix la pilota en una competició de golf, és a dir, de molt lluny, procurant que l’objecte no surti de l’enquadrament i donant al cos una dimensió inanimada, que baixa a tota velocitat i fa uns quants giravolts. Tot va acabar amb l’obertura del paracaigudes i la recerca d’un lloc per aterrar al desert, amb l’ombra d’un helicòpter que li seguia la pista. Quan Baumgartner va arribar a terra de seguida va trobar un fotògraf que va baixar de l’helicòpter per immortalitzar la seva gesta. Era de la marca que patrocinava l’acte.