Motets d’etiqueta
Il Giardino Armonico i Iúlia Lejneva mostren demà en concert part de l’àlbum que graven aquests dies a L’auditori: un viatge de Händel a Mozart
Mentre vosaltres esmorzeu llegint aquest article, els astres de la música barroca Il Giardino Armonico, amb Giovanni Antonini al capdavant, es preparen per gravar a la sala gran de L’Auditori de Barcelona el seu primer Mozart: el motet Exultate, jubilate. La veu la posa ni més ni menys que la gran soprano revelació Iúlia Lejneva, que es mostra certament exultant amb el resultat, i una mica sobrepassada, ja que tot i que està beneïda amb la tècnica vocal, el seu exercici no ha estat mai vist: gravar quatre motets de quatre compositors i períodes diferents del segle XVIII en cinc dies. L’aventura s’acaba demà amb un concert (a les 21 hores) que inclou l’esmentat motet de Mozart i dos més de Händel. Il Giardino hi afegeix el concert La tempesta di mare de Vivaldi, el concerto grosso La Follia de Geminiani i la simfonia La Passione de Hadyn. Serà un merescut fi de festa per a un esforç irrepetible.
“Ni s’imagina la concentració que requereix aquest enregistrament: pel que fa al caràcter, al significat, a la idea. I durant moltes preses. Has de dosificar la teva energia”, explica Iúlia Lejneva. “I Giovanni, ah, ja ho sap, és perfeccionista. Em fascina la seva energia, la manera com li brollen les idees. I aquests músics, que funcionen de debò com un sol cos”.
Els ulls li brillen d’inevitable felicitat. I la seva timidesa de jove russa nascuda a l’illa de Sakhalín, als confins de Sibèria, contrasta amb la bufetada de llum mediterrània que irromp a la planta 25 del seu hotel, al 22@.
“Perquè en el concert et concentres, sí, però ho dónes tot i després et relaxes i prens una copa. Aquí no. Per començar perquè és un solo vocal. A més, els motets són molt difícils. Normalment se’n posa un en un disc, però fer 60 minuts... és molt intens. Però estic molt contenta. Això és el que volia: treballar amb la màxima qualitat i entrega. És vital per a aquest tipus de música, tan precisa i exigent”.
L’àlbum, concebut per llançar definitivament Lejneva, de qui ben aviat sortirà també a la llum un Stabat Matter de Pergolesi a duo amb Philippe Jaroussky! –“no sabia que dues veus podien encaixar tan bé”, comenta la soprano–, està construït sobre el gènere dels motets (petites composicions on els textos no són sacres però sí els arguments) al llarg del segle XVIII, tal com es va desenvolupar el gènere a les capitals musicals d’Itàlia.
Començant per Händel, que va viatjar a Roma molt jove, a començaments de segle; continuant per Vivaldi, que un lustre després, a Venècia, componia per a les famoses noies de l’Ospeda-
L’àlbum està construït sobre el gènere dels motets i la seva evolució a la Itàlia del segle XVIII
le –“les nostres principals sopranos no són res comparat amb aquest virtuosisme”, escrivia en una carta enviada a Anglaterra l’esposa d’un amic proper a Händel–; utilitzant com a pont cap al primigeni classicisme Nicola Porpora, de qui, com en el cas de Vivaldi, es conserven poquíssims motets: només uns cinc (Decca se les va arreglar amb la British Library per aconseguir aquest exemplar que Iúlia Lejneva incorpora al seu àlbum), i acabant amb un Mozart que amb 16 anys visita Milà, amb tot el bagatge del barroc.
“En aquell context, els motets substituïen l’òpera durant la quaresma, període en el qual estava prohibida”, explica Giovanni Antonini entre plat i plat d’un breu dinar, del qual surt disparat de nou cap a L’Auditori. “Fixi’s amb El triomf del temps i del desengany, de Händel: és una òpera transvestida, amb l’argument sacre dels motets, però amb el llenguatge dramàtic de l’òpera. I també Vivaldi compon àries en els seus motets. Després arriba el pont entre Barroc i Classicisme de Porpora, que subratlla la paraula però dóna un sentit general del text amb un esperit menys fort: la música ja no és dramàtica, ja no té aquests grans contrastos del Barroc. I al final, la bellesa de Mozart, la seva complexitat invisible. Hem fet un esforç interpretatiu per canviar de registre, perquè Porpora no pot sonar com Vivaldi, ni Mozart com Porpora”.
Segons Antonini, Lejneva transmet a la perfecció aquest missatge sempre positiu dels motets sobre la fe i la virtut triomfant. La seva coloratura i capacitat respiratòria fan diana en els adagissimo sempre piano d’Händel en els quals s’atura el temps. O en aquests fragments de Vivaldi en els quals Antonini li indica... “quiet, petit, canal, canal”, i ella deixa “de sentir el temps, envoltada de bellesa”.