Diplomàcia vaticana
Les relacions entre Catalunya i el Papat han tingut força alts i baixos des que l’any 1204 el rei Pere el Catòlic va viatjar a Roma per posar en escena, a través d’una espectacular cerimònia de coronació, la subordinació feudal dels seus dominis a la Santa Seu. Un dels episodis més vistosos de la seva història va ser, sens dubte, el que va tenir lloc el 1284, quan el papa Martí IV va declarar una croada contra la Corona d’Aragó com a resposta a la política siciliana de Pere el Gran i amb l’objectiu de desposseir aquest monarca dels seus territoris i posar-los en mans dels Anjou.
Després de la unió dinàstica de Castella i Aragó, aquestes relacions van perdre rang i aparença. Però les antenes de la diplomàcia vaticana sempre han estat pendents dels senyals que s’emetien des dels territoris sobre els quals el Papa encara exercia el seu poder indirecte. En el Fons Albani de l’Arxiu Secret Vaticà es conserva un document amb un títol que deixa clar que a l’Església, experta a treure profit sense arriscar, mai no li ha agradat improvisar quan els canvis de règim o les secessions ensenyen l’orella: “Scritture spettanti al metodo tenuto dalla Sede Apostolica in alcuni Regni di Spagna ribellati o dominati da altro principe”. Mossèn Joan Busquets i Dalmau l’ha citat en algunes publicacions. I també ha parlat, en aquests escrits, de la política prudent de Roma durant la guerra dels Segadors, moment en què el Vaticà va enviar un representant pontifici permanent a Barcelona no subordinat als nuncis de Madrid i París. La bibliografia sobre l’establiment per part de Climent XI d’una nunciatura a la cort barcelonesa de l’arxiduc Carles durant la guerra de
Quin tipus de política aplicaria el Vaticà davant el cas d’un hipotètic Estat català?
Successió i sobre l’activitat diplomàtica del nunci, Giorgio Spinola, també ofereix interessants lliçons sobre aquest característic capteniment vaticà.
A l’època contemporània, els concordats s’han convertit en l’instrument principal de la política vaticana en defensa del manteniment dels privilegis eclesiàstics. El Concordat vigent entre l’Estat espanyol i el Vaticà, de 1979, ho exemplifica a la perfecció. I és per aquest motiu que comencen a sentir-se veus que expressen la inquietud davant la possibilitat que aquest Concordat, de fet quatre acords amb caràcter de tractats internacionals bilaterals als quals s’ha de subordinar la legislació estatal, pogués seguir automàticament en vigor en el cas que un hipotètic nou Estat català no manifestés clarament la voluntat de treurese’l de sobre.
Perquè si hi ha alguna cosa del tot previsible és que, si arribés el moment de sumar-se a la partida, la diplomàcia vaticana practicaria, en un context definit per l’ansietat del secessionisme pel reconeixement internacional, el vell art de nedar i guardar la roba en què sempre ha excel·lit, amb l’esperança de marcar al nou Estat català el mateix gol que l’any 79 va marcar als partidaris d’una veritable separació entre l’Església i l’Estat.