Introspecció i èpica

Fanfarlo

Lloc i data: Apolo (14/X/2012) Fanfarlo va aixecar unes expectatives amb el seu debut, Reservoir, que no han acabat de produir els rèdits esperats després de l’edició del seu nou àlbum Rooms filled with light. Això es tradueix en el fet que només van omplir mig Apolo. El problema potser és la fal- ta de definició d’un grup que l’any passat va actuar al festival de jazz. Amb tot, tot i que toquen trompeta, saxo i violí, la seva música no és jazz sinó un pop rock indie que beu de l’èpica inflamada d’Arcade Fire i del folk de cambra de Beirut. I fins i tot les dues influències treuen el cap en una mateixa cançó, com és el cas de Tightrope, que és ballable i introspectiva alhora.

En tot cas, no semblen una banda britànica típica, amb la seva barreja de línies de baix funkies, aromes folk, florits arranjaments corals, magmes de sintetitzadors i un cantant, Simon Balthazar, que es comporta com un romàntic del pop, capaç de l’exaltació més alta i també d’acariciar amb registres de crooner a Shiny things o pròxims al doo wop a Feathers. Encara que després es passa tot el concert bevent whisky i fent broma. El cèlebre The walls are coming down va sonar amb solemnitat, recordant les grans cançons folk pop de Zach Condon. En canvi, I’m a pilot, una altra perla, amb arranjaments canviats, va quedar desdibuixada, lluny de la magnificència de l’enregistrament. I en el bis hi va haver una estrena absoluta, la delicada i crepuscular The sea, avançament del que serà el seu tercer àlbum.