Una nit a l’òpera amb Wilco
El grup va enlluernar el Liceu amb un generós repàs del seu cançoner
Era la tercera visita que feien a la ciutat en menys d’un any i en tres escenaris ben diferents. I Wilco no va voler malgastar l’oportunitat de consagrar-se –novament– en una de les ciutats que més fidelitat i devoció li ha mostrat en els últims anys. El Gran Teatre del Liceu era el marc triat en aquesta ocasió per assistir a una nova cerimònia en què una de les bandes indispensables del rock contemporani va tornar a enlluernar l’aficionat (entre ells, un entusiasmat Elijah Wood), que, tanmateix, no va omplir l’espai líric. Els buits van ser perceptibles a les localitats més cares.
La banda de Chicago va aterrar a la ciutat embarcada en una breu gira europea que els ha apropat a escenaris d’Itàlia, Espanya i Alemanya. Des de dos quarts de deu del vespre i durant més de dues hores llargues, la banda va interpretar més de vint-i-cinc cançons, arrencant amb Misunderstood i acabant, segons el setlist subministrat per la banda, amb HooDoo. Entre els dos talls, el sextet va repassar temes clàssics com Art of almost, I might, Cap city, Theologians, Al-
El magnetisme va tornar a caracteritzar el concert del grup de Jeff Tweedy, que no va omplir el Liceu
ways in love, Via Chicago, Shouldn’t be ashamed, Hummingbird o Jesus, etc.... En aquesta ecumènica visita pels àlbums
del grup – Sky blue sky, A ghost is born, Being there, Yankee Hotel
foxtrot o l’últim The whole love–, va quedar patent la familiarització que els membres del grup han adquirit en els últims temps amb un repertori elaborat quan bona part d’ells no formaven part del mateix.
Després de les evolucions com a teloners del grup The Hazy Janes, la banda va fer acte de presència en un venerable espai que estrenaven. Hi havia els mateixos que van venir en les dues recents visites a la ciutat: Jeff Tweedy (veu, guitarra), John Stirratt (baixista, multiinstrumentista), Nels Cline (guitarrista), Glenn Kotche (bateria), Mikael Jorgensen (piano) i Pat Sansone (multiinstrumentista). Tots van complir, però qui realment va portar el pes de la funció –a més del vocalista i
frontman Jeff Tweedy– va ser Cline, que literalment va deixar bocabadada la concurrència amb les seves aclaparadores habilitats amb la guitarra, com va deixar patent en una inoblidable i gloriosa versió d’Imposi
ble Germany.
Com ja van demostrar en la presentació barcelonina del seu últim àlbum, The whole world, el mes de novembre passat al Palau de la Música, el nivell qualitatiu dels membres de Wilco com a intèrprets és superlatiu. Això, sumat a una flexibilitat magnífica per adaptar-se a un nombre gens menyspreable de registres, va fer de la vetllada d’ahir a la nit una cosa que va anar molt més enllà del concert musical. En aquella ocasió vam escriure que “el desplegament de recursos musicals, escènics i ambientals va ser absolut i convincent”, i no hi hauria gaires coses per afegir o matisar, només confirmar que el grup liderat per un compositor i intèrpret de la talla de Tweedy es desenvolupa –si les acarem amb, per exemple, els seus concerts més recents al Primavera Sound– amb més magnetisme en recintes de les característiques d’un Palau o, com ahir al vespre, d’un Liceu.
La demostració va ser potent i convincent, sobretot en l’arrencada, decibèlic i sense donar treva a l’aficionat fins al setè tall ( Born alone), on van baixar les revolucions. Després, simplement imbatibles: arranjaments avantguardistes, meloses cançons folk, country, soft rock i, fins i tot, incursions en el beat més canònic. Superbs.