Paciència estratosfèrica
Encara que sembli mentida, per superar la velocitat del so cal tenir paciència. Baumgartner n’és la millor prova. El paracaigudista austríac va ajornar diverses vegades la seva temptativa estratosfèrica i, arribat el dia de les condicions idònies, va esperar que el seu globus ascendís durant dues hores llargues. Fins i tot un cop ja havia assolit l’altura necessària per batre rècords, Felix Baumgartner va seguir amb calma tots els passos del protocol previ al seu salt inversemblant.
El contrari de la paciència és l’ansietat, la pressa que, en termes futbolístics, acostuma a ser contraproduent. Preguntin-li-ho a Leo Messi, ídol des de fa anys a can Barça i al món però no profeta a la seva terra. A Leo no li sortien les coses amb la seva selecció tan bé com al seu club, fins al punt que cada cop que creuava l’Atlàntic tornava capcot.
No fa tant de l’índex de popularitat més baix de Messi al seu país. De fet, va ser l’any passat. El 10 va dipositar tota la seva il·lusió a la Copa Amèrica, de la qual l’Argentina era amfitriona, però no només va fracassar –va caure a quarts– sinó que va arribar a ser esbroncat pels seus. Avui, l’albiceleste lidera la fase sud-americana de classificació per al Mundial del Brasil, Messi ha marcat 6 gols en 8 partits i els seus compatriotes han passat de repudiarlo a donar-li les gràcies per haver nascut argentí.
Òbviament, Messi no ha canviat tant futbolísticament. Era el millor fa un any i ho continua sent ara. Potser és cert que Sabella ha sabut trobar-li el lloc a la mitja punta, paradoxalment després que Maradona i Batista fracassessin en l’intent d’assimilar l’estil de l’albiceleste al del Barça per generar a l’estrella el seu hàbitat idoni. L’Argentina continua sense tenir migcampistes creatius, de manera que Messi és allà l’eix del joc, el principi de tot, com si fos més Xavi que Messi.
En tot cas, la diferència principal és la maduresa, no futbolística sinó personal, que ha assolit. Potser els argentins li van demanar massa aviat que fos líder quan no estava capacitat per carregar tot el pes. La influència de Messi al Barça s’ha multiplicat els últims mesos i ara també està preparat per convertir-se en el Maradona que els argentins buscaven des de fa dues dècades.
Messi va tenir prou fortalesa mental per resistir les crítiques més injustes quan algú amb menys paciència hauria enviat els seus compatriotes a pastar fang. La Pulga és talent però també tenacitat, la que l’impulsa a treballar els xuts de falta directa fins i tot quan ningú –llevat de Mourinho– no dubta que és el millor. I persevera perquè el seu gran salt és el Mundial.
Que el número u s’exigeixi continuar progressant és un exemple esportiu com el de Baumgartner, de la mateixa manera que Abidal és un exemple de vida. Abi no només ha sobreviscut sinó que s’ha entestat a tornar a jugar, fins i tot quan els metges ho veuen complicat, i per aconseguir-ho pujarà totes les muntanyes que es trobi al davant. Això sí, el francès ha de tenir paciència mentre el seu globus continua inflant-se.
Per tants exemples propers, inclòs el de Bartra, que continua esperant la seva oportunitat, sorprèn la impaciència de Villa en el seu retorn. És bo que la reconegui i s’entén que, després d’una lesió tan greu, l’asturià vulgui demostrar que ja és el d’abans, però
No s’entén que Villa s’enfadi amb Vilanova per la seva absència al clàssic
no que s’enfadi per no haver disputat el clàssic. Tito Vilanova li ha donat minuts progressivament perquè recuperi ritme i confiança, però no el posarà en lloc d’un company que estigui al cent per cent per molt que la graderia reclami els gols d’el Guaje.
S’imaginen que l’entrenador l’hagués fet jugar quan va rebre l’alta? Probablement no hauria satisfet les expectatives, i potser avui, en comptes d’esperar que sigui titular d’una vegada, estaríem presenciant una altra caiguda lliure.