El bonsai català vol créixer
El nou escenari català està generant interrogants econòmics en temes com el dèficit fiscal, la renda, el deute o les pensions.
Comencem pel dèficit fiscal. Vegem algunes dades. Catalunya representa el 16% de la població espanyola, el 20% del PIB i el 21% dels tributs, però només rep el 14% de la despesa pública i el 8% de les inversions reals del Ministeri de Foment. Això explica el dèficit anual de 16.000 milions d’euros, per la diferència entre els impostos que l’Estat recapta a Catalunya i la part que retorna en despesa i inversions públiques. És un dèficit que representa el 9% del PIB i condiciona negativament la qualitat de vida i les possibilitats de creixement. Tot i que és lògic que les regions més riques contribueixin a pal·liar els desequilibris territorials, no és just que, una vegada s’efectuen aquestes compensacions, Catalunya es quedi amb menys renda per càpita disponible que moltes regions que reben aquestes compensacions. Aquest problema s’hauria resolt si el Constitucional no hagués retallat l’Estatut.
Un aspecte que preocupa és si Catalunya s’empobrirà. Diuen que fora d’Espanya perdrà economies d’escala. Segons el World Economic Forum, dels 20 estats més competitius del món, vuit són més petits que Ca- talunya. Dinamarca és el número 1 i té 5,5 milions d’habitants. Espanya és el número 50.
Tanmateix, la mida no és el més rellevant. El que sí que compta és la gestió de cada país i si s’està o no per la tasca de potenciar el desenvolupament. Portar abans l’AVE a zones despoblades en lloc de fer-ho cap a Europa o inversions pendents com les connexions amb els ports de Barcelona i Tarragona o el corredor mediterrani són mostres clares que les prioritats de l’Estat es troben en altres parts. Prioritzar infraestructures faraòniques de baix ús minva el benestar de la població, redueix la competitivitat, impedeix les economies d’escala i empobreix Espanya. Catalunya és com un bonsai al qual tallen contínuament les branques que li permetrien desenvolupar-se.
Per sort, l’economia catalana està molt diversificada i exporta més del 52% del que produeix. Estudis seriosos com el de Bosch i Espasa quantifiquen tots els ingressos i les despeses d’un Estat català a Europa i conclouen que el PIB i la renda per càpita creixerien molt i passarien del 9% al 20%, més que la mitjana de la UE, com Suècia i Dinamarca. També quantifiquen el deute públic que assumiria Catalunya en un 80% del PIB, que és molt menys que la majoria d’estats de la UE. Un altre tema és el de la Unió Europea. Davant l’escenari sobiranista, l’Estat podia oferir alguna
Catalunya podria millorar molt els seus comptes, serveis públics i infraestructures
alternativa però, de moment, ha optat per fer el desentès i pel discurs de la por augurant la sortida de la UE. No és un escenari realista que la UE expulsi Catalunya si tenim en compte que és contribuent net i una de les nacions més europeistes.
I si hi ha un altre boicot? De boicots n’hi ha hagut sempre. Recordo pintades de fa més de quaranta anys de “No compreu pro- ductes catalans”. A més, Catalunya ja ven menys a la resta d’Espanya que a la resta del món. Diverses multinacionals ja han dit que elles no se’n van passi el que passi. L’estudi de Cuadras i Guinjoan conclou que un altre boicot podria reduir el PIB com a màxim un 4%, que és molt menys del que es guanya si s’elimina el dèficit fiscal del 9%. Una enquesta de la Cecot mostra que el 66% dels empresaris no té por d’un possible boicot. Les empreses que creguin que això els pot afectar negativament és important que posin en marxa estratègies per minimitzar els efectes negatius. També hi ha empreses catalanes que poden beneficiar-se de boicots en sentit contrari per part de catalans. Esperem que tot això no passi.
I les pensions? A Espanya, les pensions dels jubilats es financen amb les cotitzacions dels que treballen. El fons de reserva de la Seguretat Social per a les pensions ascendeix a 67.000 milions, per la qual cosa només cobreix el 57% de les pensions del 2013. La clau és que no es redueixin les cotitzacions. I fins ara, la majoria dels anys Catalunya ha tingut superàvit ja que aporta a la Seguretat Social més del que rep en prestacions, mentre que Espanya té dèficit, i molt més sense Catalunya.
Resumint: si aconsegueix un Estat que no la tracti com un bonsai, Catalunya podria millorar molt els seus comptes, els serveis públics i les infraestructures. En aquest escenari, no seria Catalunya qui tindria problemes de viabilitat.