“Es pot retallar en educació i millorar-ne els resultats”
Tinc l’edat dels meus doctorands: em mantenen jove. Sóc dels Estats Units: tenim la millor universitat del món, perquè hi competeixen alumnes i professors, però una educació secundària mediocre perquè es compleix i prou. Col·laboro amb la Fundació BBVA
Els Nobel Lucas i Heckman van demostrar que els diners del contribuent invertits en educació li retornen multiplicats en creixement... El corregiré.
Per això som aquí. En realitat no és que un govern inverteixi més en educació i així tingui alumnes més bons i després treballadors més productius...
Això va dir Heckman aquí a La Contra. ... sinó que, si vostè millora el rendiment –sobretot en matemàtiques, lectura i escriptura– dels estudiants del seu país, augmentarà el seu creixement econòmic. I també –ho hem demostrat– el seu salari quan tinguin feina.
És un matís important. Crucial, perquè permet que vostè retalli inversió en educació i, alhora, millori el rendiment dels estudiants.
Com? Si vostè retalla malament: per exemple, si fa fora tots els interins nouvinguts sense distincions o bé rebaixa sense contemplacions el nombre de professors dels centres...
És el més còmode. ... doncs degrada l’educació. Però si vostè es molesta a avaluar els professors i es lliura –fa fora– dels pitjors i en el seu lloc contracta els millors interins...
Això és molt més complicat. Però milloraria la qualitat de l’ensenyament i el creixement d’un país, i a la vegada estalviaria en el pressupost. La qualitat dels professors marca la diferència en la qualitat dels estudiants: ho hem comprovat.
I què n’opinen els sindicats? Els dels països com Finlàndia, que obté els millors resultats en educació, estan implicats a vetllar per aquesta qualitat i l’avaluació contínua del professorat.
Els professors es resisteixen a l’examen? Als EUA sí. I per això el nostre ensenyament primari i secundari és francament millorable, però, en canvi, la universitat americana és una de les indústries més importants del país i té els millors centres del món.
Per què? Perquè les universitats dels EUA competeixen pels millors alumnes i els millors alumnes competeixen per les millors universitats. En l’ensenyament primari i secundari, en canvi, no hi ha cap competència.
També deuen tenir bons professors. Quan em reuneixo amb els sindicats només parlen de salaris, horaris, contractes... No solen preocupar-se de la qualitat del seu ensenyament, però volen que els considerin professionals. Un professional és abans que res algú que es declara primer responsable dels resultats del seu exercici. Vostè si no té lectors és un mal professional.
A Finlàndia l’ensenyament és públic: no competeixen contínuament. A Finlàndia és molt difícil aconseguir una plaça de professor, professió de molt prestigi. I per accedir-hi, doncs, hi ha una gran competència, esclar. I a més hi ha mobilitat laboral.
En quin sentit? A Chicago qui es fa professor el més probable estadísticament és que es jubili com a professor. Però si als professors tothom els considera bons professionals, seran docents només mentre sentin la vocació, i quan no la sentin tindran ofertes i possibilitats de dedicar-se a altres coses.
No sé si el mercat aquí és tan flexible. Això és una cosa que Espanya ha de solucionar ja. La seva universitat no connecta amb les empreses. Sembla que eduqui estudiants per a la mateixa universitat. I la primera missió de la universitat és servir la societat, i la primera necessitat de la societat és crear prosperitat i empreses i ocupació i riquesa.
Com s’aconsegueix? A la universitat cal tenir els millors professors i alumnes; els pitjors, que facin altres coses. Cal ser prou obert i flexible perquè cadascú trobi el seu lloc i faci el que més li agrada fer.
Ni Jobs ni Gates no van finalitzar els estudis. Perquè ja havien aconseguit crear empreses abans d’acabar-los. Van entrar a la universitat –Gates a Harvard– i abans de titular-se ja eren més útils a la societat com a empresaris innovadors que com a estudiants. I tenien les prioritats ben clares.
El títol aquí està devaluat. Introdueixin competència a tots els nivells d’alumnes i professors i veuran com milloren els resultats. Siguin proactius sense por de ser avaluats ni del fracàs. A Stanford repetim que aquest és el principi de l’èxit. Per això, quan acaben, si no saben què fer, creen una empresa. I si fracassen, en creen una altra o la transformen, i així fins que l’encerten.
I la cooperació? També es fomenta quan fomentes la competència. N’hi ha als millors centres asiàtics, i aquesta qualitat de l’ensenyament és l’explicació demostrable que Àsia hagi crescut moltíssim –fixi’s en Corea!– i que avui desafiï Occident. Els asiàtics van tenir bons professors, després bons estudiants i avui grans professionals.
L’educació millora si dura més? Analitzi l’Àfrica o Sud-amèrica: a tots els països les lleis marquen vuit, sis..., molts anys d’escola obligatòria...
I això no era fonamental? No es tracta de ser més anys a l’escola, sinó d’aprendre més. Allà hi ha massa escoles en què uns passen l’estona simulant que ensenyen els altres, que simulen que estudien. Àsia, en canvi, als anys cinquanta era un continent famèlic, es va prendre l’educació seriosament... I ja ho veu.