‘Il Cavaliere’ i la rebel·lió bruna
Berlusconi, en l’intent de recuperar el poder, cavalca sobre la crítica al ‘diktat’ alemany
Estan passant moltes coses i molt ràpid. La situació mundial és tan complexa que ningú no sap com desenredar-la. Europa és al centre d’aquest embolic econòmic i financer perquè els seus defectes de disseny agreujats per la seva mala política llancen impulsos desestabilitzadors cap a Àsia i els EUA en un sistema estretament intercomunicat.
Alemanya és, al seu torn, al centre d’aquesta situació europea. Amb un discurs moral que va eludir tota responsabilitat en l’embolic i negant-se a una política solidària, Berlín va obrir fa tres anys una perillosa i desintegradora capsa de Pandora. La imposició de la seva política d’austeritat, sense fer cas del que sent la població que la pateix, no ha registrat ni un sol èxit i mena al desastre països com Grècia, Espanya, Portugal i Itàlia.
La burocràcia de Brussel·les i Frankfurt s’assemblen a aquella del Gosplan moscovita que es va carregar la Unió Soviètica sense voler. La de Moscou era una burocràcia ideològicament cínica, mentre que l’europea és fanàtica en la defensa del seu austericidi.
El carrer s’ha adonat que som al mig d’una involució de llarg recorregut. Es pressent que a Europa s’està covant una revolta social molt més important del que s’ha vist fins ara.
Quaranta sindicats a 23 països van participar el 14 de novembre en una “jornada d’acció i solidaritat” sense precedents. Comparada amb la mida de la involució sociolaboral que experimenta el continent va ser poca cosa i desigual, però va ser un inici.
És un avís que la rebel·lió europea la pot capitalitzar el sector més impresentable
Però el començament d’una rebel·lió enfocada cap a la refundació ciutadana del projecte europeu, mitjançant una reconquesta de l’esfera econòmica i financera que la política ha anat cedint a l’economia, no és l’únic escenari rebel possible. Hi ha també un es- cenari de rebel·lió bruna. Surt a Atenes amb els neonazis, a Hongria amb les campanyes antigitanes i antijueves, a la França del Front Nacional, en una Alemanya que es vanta que a Europa “es torna a parlar alemany”, i també a Itàlia.
Berlusconi, l’home que més anys va aconseguir mantenir-se en el poder del seu país des de Benito Mussolini, inicia l’intent de retorn acusant l’exbanquer Mario Monti –col·locat l’any passat al Govern de Roma pel directori europeu– de “continuar les polítiques dictades per Alemanya que condueixen a la reces- sió”. Berlín replica denunciant l’“electoralisme antialemany” d’il Cavaliere. No són les nacions qui està en l’origen de l’actual desgavell europeu, però la fractura nacional que Merkel va obrir propicia la seva col·lisió.
A Europa hi ha presents les tensions i conflictes d’interessos centre-perifèria propis del desenvolupament desigual. Europa conté zones i països que són nord –Alemanya i companyia– altres que són sud –Espanya, Itàlia, Portugal– i altres que són pati posterior i tercera categoria: l’Europa oriental i balcànica. La crisi europea és d’un sistema en el qual les empreses i bancs d’alguns països ocupen posicions centrals de poder molt més fortes que les empreses i bancs d’altres països. Per això la fractura nacional és tan fàcil.
Amb el pacte social vigent des de la postguerra en qüestió, amb una generació sense futur, amb les diferències socials disparades, amb governs i parlaments nacionals mancats de sobirania i amb aquest sacrifici de drets a l’altar del deute bancari, la rebel·lió europea està cantada.
Berlusconi avisa que aquesta rebel·lió pot ser capitalitzada pel més impresentable.