Crisi a L’RD Congo
El rebrot de la revolució a la província congolesa de Kivu Nord (fronterera amb Ruanda) és un compendi dels mals que afligeixen l’Àfrica subsahariana: immoralitat governamental, tribalisme, cesarisme, gran desigualtat econòmica i corrupció general. En el cas actual, el de la guerrilla del 23-M, cal afegir-hi una rancúnia ètnica –la que enfronta tutsis i bantus– amb arrels a la República Democràtica del Congo (RD Congo) i Ruanda.
Els antecedents del conflicte es remunten a la segona meitat del segle passat, quan els hutus ruandesos van prendre el poder a Ruanda i van massacrar els tutsis del seu país… i no pocs del Congo que havien donat refugi als seus germans de raça establerts a Ruanda. A la vesània racista s’hi va sumar de seguida la cobdícia, ja que les dues províncies congoleses de Kivu acullen enormes riqueses al seu subsòl i el caos administratiu causat pel genocidi i la consegüent presència de bandes ruandeses a Kivu generava abundants beneficis als explotadors d’aquestes riqueses (en detriment del fisc congolès) i als senyors locals de la guerra que protegien les empreses explotadores.
La conseqüència directa va ser una guerra per intermediaris entre Kinshasa i Kampala. Els rebels tutsis ho tenien tot per guanyar: no només estaven més ben preparats i proveïts pel Govern de Kampala que les forces regulars del Congo, sinó que el poder polític congolès estava agonitzant a causa de la corrupció i irresponsabilitat administrativa i militar. La superioritat de la guerrilla va ser tal que el 1992 el seu líder –Laurent-Désiré Kabila– es va proclamar president de l’RD el Congo amb el vistiplau ruandès.
Però la pau no va tornar al Congo. L’estat de guerra civil permanent a Kivu era un magnífic negoci i el poder central congolès continuava sent irrisori. I com que la guerrilla de Kivu lluitava per diners, Kinshasa va restablir la pau el 1994 pactant-hi un conveni més rendible: els rebels passarien a formar part de l’exèrcit regular en unes condicions econòmiques privilegiades. L’acord es va firmar el 23 de març, d’aquí el nom 23-M de l’actual guerrilla.
Kabila no va complir res del que havia promès, començant per les retribucions. I aquesta darrera primavera els tutsis van desertar i van tornar –una vegada més amb l’ajuda del president ruandès d’ètnia tutsi, Kagame– al seu negoci d’antany: explotar més i millor les riqueses de Kivu. De passada van declarar que la seva rebel·lió no desistiria fins que Kabila abandonés el poder.
Els fulminants èxits militars del 23-M es deuen menys al seu talent que a l’entorn polític. Els soldats congolesos –als quals Kinshasa ha pagat tan malament o pitjor que als del 23-M– es neguen a jugar-se la vida per un president al qual no volen ni respecten. I els cascos blaus de l’ONU tenen ordre taxativa de salvaguardar l’ordre… sense lluitar! És a dir, el 23-M fa i desfà a Kivu sense cap oposició militar i amb l’ajuda logística i proveïdora de Ruanda, que ningú no vol denunciar ni aturar realment.
La guerrilla fa i desfà a Kivu sense oposició militar i amb l’ajuda de Ruanda