Deteriorament de la universitat
CLAR i rotund: “La disminució dels pressupostos generals de l’Estat per al 2013 en un 18% en educació superior, i en un 80% en les despeses no financeres en R+D+I, suposa un deteriorament irreparable del sistema que, justament amb la congelació de les plantilles de recursos humans, portarà al nostre país a la pèrdua del tren del desenvolupament tecnològic i hipotecarà la investigació i els avenços principals en la frontera del coneixement”. Això és el que diu el primer punt de la nota La Universitat, garantia de futur feta pública dilluns pel Consell de Rectors d’Universitats d’Espanya, que reuneix els màxims responsables dels centres d’educació superior de tot l’Estat. Es tracta d’una resposta al pla de retallades del ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert. “El nostre país –prossegueix la nota– ha de basar el seu progrés en el coneixement. Sense inversió en educació superior ni en R+D+I serà inviable el funcionament de les universitats públiques. I, sense coneixement, no hi haurà progrés”. Vet aquí uns postulats vàlids per a Espanya i per a qualsevol país. Però tornem al cas que ens afecta. Al nostre país hi ha 79 universitats, entre elles 50 de públiques. Amb les retallades en curs, aquest any perdran uns 3.000 professors. Aquesta disminució suposa una nova baixa en termes relatius respecte als nivells continentals, atès que la inversió espanyola en educació terciària, segons dades de l’any 2009, representa ja un 1,1% del PIB, per sota de la mitjana europea, que és del 1,4%. O, diguem-ho d’una altra manera, la realitat sobre la que es volen aplicar les retallades està ja molt deteriorada.
És ben sabut que vivim en temps de crisi. Però la crisi no té el mateix efecte a tot arreu. La nota dels rectors ho fa palès: l’educació superior, la investigació, el desenvolupament i la innovació, que van intrínsecament units entre si, han de ser considerats com una inversió i no com una despesa. El Govern central potser es veu abocat a una reducció generalitzada del pressupost. Però, tot i això, ha de conservar la sensibilitat mínima per adonar-se que no es pot podar de la mateixa manera tots els arbres. Algunes retallades comporten una disminució en l’actual Estat de benestar. D’altres comprometen el futur col·lectiu d’una manera irreversible; d’altres ens releguen al furgó de cua del desenvolupament tecnològic; d’altres empetiteixen el paper d’Espanya i redueixen fins a extrems insolidaris la contribució al projecte comú d’Europa; d’altres neguen l’ambició de progrés, legítima i col·lectiva. En aquest cas, ja no es tracta d’un problema que incumbeixi al present de les universitats, sinó al futur de tots.
Hi ha un factor secundari, però no menys important, associable a les iniciatives defensades pel ministre Wert. És el que podríem denominar l’estil Wert. Tota formació política té les seves polítiques. És ben legítim, que sigui així. Una altra cosa és com les aplica, justifica o comunica. En aquest sentit, Wert no es cansa de donar mostres d’imperícia. Displicent, gens dialogant i eventualment agressiu, Wert sembla que aprofiti qualsevol ocasió legislativa per tirar llenya al foc social. Ho saben –i ho deploren– fins i tot els membres del seu partit. I no serà perquè no tingui d’altres prioritats: ahir mateix es van publicar dades sobre les greus deficiències dels alumnes de primària en matemàtiques, lectura i ciència. Ja seria hora que el mateix Wert se n’adonés. O, si això no pogués ser, que el Govern de la nació temperés els seus ímpetus.