Català, castellà i anglès
Una altra vegada a Catalunya s’ha suscitat l’enèsim debat sobre la immersió lingüística a l’escola. La immersió en una llengua és la millor manera d’aprendre-la. D’això no n’hi ha cap dubte. Pensem-hi: quan vam aprendre la nostra llengua materna? Els primers anys de vida, sense adonar-nos-en, immersos en el llenguatge familiar. Aprenem la llengua materna amb la mateixa facilitat amb què aprenem a caminar. Però en família només assolim el llenguatge parlat més elemental. Després s’ha de perfeccionar augmentant el lèxic, coneixent les normes d’ortografia i sintaxi, aprenent a redactar i a escriure. Aquesta és la tasca de l’escola.
La polèmica s’enterboleix a Catalunya en confondre’s dos conceptes diferents: la immersió i la llengua vehicular. La llengua vehicular és la que es fa servir a l’escola o institut per a les activitats docents i no docents, a les aules i fora. La immersió, com hem dit, és simplement un mètode per aprendre una llengua que s’ignora. Per tant, no només són conceptes diferents, que no s’han de barrejar, sinó que, a més, tots dos tenen diferents funcions per complir.
Per al nen que arriba al primer ensenyament sense saber català, la immersió, aplicada amb sentit comú perquè l’alumne no es bloquegi i també comprengui el contingut de les assignatures, és la millor manera d’aprendre català: una llengua s’aprèn practicant-la. Però per al nen de llengua familiar catalana, la immersió en aquesta llengua perd la seva funció perquè, a nivell elemental, ja l’ha apresa a casa. Més aviat el que potser li interessaria, si més no en determinats casos, és una immersió en castellà.
Ara bé, per donar una solució pràctica a tot això cal tenir en compte un altre factor: el català i el castellà són llengües molt semblants, és molt fàcil per a qui en coneix l’una aprendre l’altra. Per això no té sentit a Catalunya la separació en aules diferents: una llengua i l’altra han de ser utilitzades a la mateixa aula sense problemes greus de comprensió. Consegüentment, tot plegat és fàcilment solucionable fent servir la intel·ligència i el sentit comú, deixant de banda sectarismes i fonamentalismes.
Si el model actual, mal anomenat d’immersió, no ha ocasionat greus problemes, és pel fet que la llei no s’aplica en els seus estrictes termes –sens dubte inconstitucionals i desraonats– sinó que, en general, a les escoles i instituts, l’han anat adaptant a la realitat sociolingüística dels alumnes. Per això crec que és convenient una nova normativa que, d’acord amb una jurisprudència constitucional que té l’origen en una llunyana sentència del 1994 –no pas en la sentència de l’Estatut–, es traslladi a la llei el que ja succeeix moltes vegades a la pràctica, és a dir, prendre les mesures necessàries perquè es compleixin els objectius que es pretenen: que els alumnes acabin els estudis obligatoris dominant el català i el castellà.
Sostenir, com fa l’actual llei d’educació aprovada pel Parlament, que el català és l’única llengua vehicular, al que condueix és al fet que la llei s’incom- pleixi per part dels professors raonables –que prioritzen la pedagogia per damunt de la identitat– i que s’apliqui estrictament pels qui són uns fonamentalistes del català com a llengua única, la qual cosa deixa indefensos pares i alumnes, situació que crea a les escoles el risc de l’arbitrarietat.
La funció de tota llei ha de ser sempre la defensa dels febles i per això ha d’assegurar en la mesura possible la igualtat en la seva aplicació, encara que en molts supòsits hagi de deixar un marge de discrecionalitat per a qui l’apliqui, en aquest cas el centre educatiu, el qual ha de decidir, dins d’uns determinats límits, el percentatge d’assignatures que s’impartiran en una llengua i en l’altra, segons les necessitats dels alumnes.
Fa de més mal solucionar el veritable problema lingüístic a les escoles: l’aprenentatge de l’anglès. Sabem perfectament que avui dia, per espavilar-se adequadament tant en el camp social com en el professional i del coneixement, cal saber anglès. Perquè l’educació primària i secundària compleixi amb la seva funció social de donar igualtat d’oportunitats a tothom, l’aprenentatge de l’anglès és imprescindible. El coneixement generalitzat de l’anglès és el que veritablement es necessita per aconseguir una cohesió social més gran. Per costum, seguim considerant l’anglès com una llengua estrangera però, en realitat, ja hauríem d’estimar-nos-la com a pròpia.
Per aprendre anglès, la immersió és el mètode més adequat. No es tracta d’augmentar les hores de llengua anglesa, es tracta que, des de petits, als nens se’ls parli progressivament en aquesta llengua en tota mena d’assignatures i en activitats fora de l’aula. Molts es mostren d’acord amb aquesta idea però es fa poc, especialment a l’escola pública, el principal instrument de cohesió social. No és senzill solucionar-ho: cal tenir un professorat preparat en aquest sentit. El camí de cent llengües comença amb un primer pas, deia Lao Tse. Potser hem fet un primer pas, però no gaires més. Aquest és el veritable problema de la llengua a l’escola.