La tempesta perfecta
El Govern de Rajoy va camí d’aconseguir la tempesta perfecta. Encara li queden alguns sectors socials que no han pres el carrer, però amb una mica de temps, ho aconseguirà. Lentament tots els col·lectius que suporten a les seves carns una política a la deriva, cada dia més improvisada i menys precisa, van alçant la veu. La darrera polèmica ha estat la dels jutges i fiscals, que s’han unit en el seu pols contra el ministre de Justícia. La qual cosa és una proesa històrica, perquè deu ser la primera vegada que les diferents –i confrontades– organitzacions de jutges van juntes per alguna cosa. I aquesta “alguna cosa” és una cosa seriosa: una reforma incomprensible que no només no resol els greus i endèmics problemes de la justícia, sinó que té totes les possibilitats d’agreujar-los. Si més no, la denúncia que feien dilluns el jutges Sebastián Moralo i Sonia Gutiérrez en l’entrevista amb Cuní, a 8tv, posava els cabells de punta. I així va sumant el Partit Popular, preocupant els metges, castigant els professors, enfrontant els sindicats, revoltant els jutges, fuetejant els idiomes que no passen per l’adreçador de l’imperi, deixant la classe mitjana en els ossos i abandonant als sectors més fràgils a la seva dissort. Li queda algun aliat social? I si tot això passés
Preocupa els metges, castiga els professors, revolta els jutges, fueteja els idiomes…
perquè existeix un pla definit, un projecte solvent a què agafar-se, tindríem amb què debatre. Però el pitjor no és si agrada o desagrada el rumb de la nau d’aquest Govern, el pitjor és que aquesta nau no sembla anar enlloc.
Posem la lupa en la qüestió judicial, que ha deixat al ministre de la cosa, en altre temps col·lega de tothom Ruiz-Gallardón, amb la credibilitat sota zero, només superat en malvolença ciutadana per l’amic dels pobles i els idiomes, un tal senyor Wert. Em deia l’advocat Daniel Vosseler que aquesta reforma expulsarà als sectors més fràgils dels tribunals, perquè les taxes trenquen el principi democràtic del dret universal a la justícia. A partir d’ara hi haurà justícia en plets civils per a qui pugui pagar-la, la qual cosa és una seriosa erosió en l’Estat de benestar. Però les males notícies de la reforma Gallardón, feta a esquena dels jutges, no acaben aquí. Sonia Gutiérrez, per exemple, assegurava que es posa en greu perill la independència judicial, supeditant el poder judicial a l’executiu, la qual cosa també trenca l’Estat de dret. I després venia la crònica del daltabaix: falta de mitjans de tot tipus, falta de xarxa de connexió entre jutjats, ús de becaris en tribunals, problema amb les substitucions, etcètera, i tot plegat redunda en benefici de la petició que Sebastián Moralo va resumir a la perfecció: “Menys lleis i més recursos”. És a dir, menys experiments, menys poteta política i més diners per a justícia. Però serà que no i així el Govern espanyol rematarà la persistent tasca d’aconseguir no tenir cap suport social.
És la tempesta perfecta, la que tot ho destrueix i res no deixa.