Falcons i coloms
Suposem que Catalunya i Espanya cohabiten com una parella condemnada a entendre’s, fins i tot en cas que el divorci que demana una part es consumés. Tot i saber que l’amor no acostuma a ser etern, i que els matrimonis discorren per fases d’atonia i desert, no existeix literatura que sostingui altres fórmules de convivència que el respecte. S’ha aprofundit molt en el repartiment emocional entre dos éssers, i en un dels seus mites: el sentiment que els uneix no sempre és unívoc ni recíproc. Una de les parts acostuma a exercir el paper de demandant, enganxat a l’afecte, mentre que l’altra es converteix en demandat, i encara que no faci escarafalls del vincle, el nexe ha de ser lleuger. La veu popular assegura també que un dels dos sol estimar amb més vehemència l’altre. Però no es tracta d’una qüestió pròpia d’un audímetre afectiu, sinó de la forja del caràcter. Ja ho van advertir els clàssics: “Caràcter és destí”.
Vegem sinó l’estil Wert, aprofitant la seva aquiescència animal, que ressuscita amb plenitud aquell antic debat entre falcons i coloms. La teoria de jocs estudia situacions estratègiques en les quals els seus participants trien diferents rols i maneres d’actuar per maximitzar els seus beneficis. Uns opten per cooperar perquè els resulta més rendible, buscant la concòrdia i l’harmonia. Són els coloms. Al contrari, els falcons ataquen fins que l’altre es retira. Necessiten la confrontació per autorepresentar-se i miren d’imposar les seves idees manipulant els sentiments aliens. En els temes que indignen les hidres intestinals, com ara l’assumpte lingüístic, es demostra que separen més els caràcters que no pas les ideologies. La bravura i la provocació davant la sensibilitat i l’acceptació d’unes bases que, visades pels màxims organismes competents, no només no són afuncionals sinó tot el contrari. Els falcons com Wert sovint no persegueixen una il·lusió, sinó un deliri. Així ho explicava Freud: la il·lusió de vegades es converteix en creença delirant quan prescindeix de la seva relació amb la realitat. Manipuladora com el t’estimo del membre de la parella que perpetua el desamor, la croada de Wert contra el català té més a veure amb la psicologia que amb les idees. Si un sistema educatiu legitima els jutges i els pares –per comptes dels pedagogs– per decidir sobre les matèries curriculars com la llengua, per què no sobre totes les matèries? És més, per què no sobre els capítols d’un temari? Mentre a Catalunya hi hagi la percepció que els Wert Ortega consideren el català com a llengua no espanyola, que a ningú li sobti que es multipliquin els falcons i s’exterminin els coloms.
Els falcons necessiten la confrontació i miren d’imposar les seves idees manipulant els sentiments aliens