Estructures i sentit d’Estat
La independència és una aspiració sintetitzada en un crit. Per això és tan fàcil menystenir-la quan la confrontem a un Estat que és capaç d’activar tots els atributs dels quals està dotat. David i Goliat fan curt a l’hora de voler comparar la desigualtat entre l’afany d’autogovern d’uns i l’opulència de poder dels altres. Diguem-ho d’una altra manera. La independència és una ambició –en el millor dels casos, un bon projecte escrit sobre un paper–, i està empesa per una esperança popular sempre exposada al desànim i liderada per persones en qui cal confiar sense garanties. Projecte, esperança, confiança..., quina feblesa tan gran davant l’acció d’unes sòlides estructures de poder, capaces de fabricar realitats i de protegir els governants del seu propi descrèdit!
No és estrany, doncs, que els principals adversaris de la voluntat d’independització d’un poble, des d’aquest punt de vista, tant siguin un cert progressisme ingenu que abomina de les estructures d’Estat i menysprea l’ús de la força, com del conservadorisme covard que sempre aposta pel més fort, per qui ja té el poder. Si algú creu que cal lligar estretament la lluita a favor de l’emancipació nacional amb l’afebliment dels sistemes convencionals de poder, per nobles que siguin els seus propòsits, que sàpiga que no aconseguirà ni una cosa ni l’altra. En tot cas, tingui’s un Estat, i després demostri’s que se sap posar al servei d’una transformació radical dels models que es volen combatre. Perquè si guanyar una de les dues batalles ja sembla improbable, dues a l’hora és del tot impossible. De la mateixa manera, si algú està convençut que els seus interessos quedarien més ben defensats en un nou país independent però resulta que sent aversió al risc, més val no comptar-hi. Sense la renúncia als vells privilegis mai no arribaran les noves oportunitats. El poruc, abans es resignarà a un maltractament suportable, com l’esclau feliç de Marx, que no s’atrevirà a iniciar l’aventura incerta d’un futur digne.
Sigui com sigui, el cert és que l’aspiració a la independència necessita transcendir el crit, i fins i tot anar més enllà del projecte, l’esperança i la confiança. Li cal desenvolupar protoestructures d’Estat i, paral·lelament, anar desenvolupant un sentit d’Estat propi. Precisament, les eleccions que acabem de passar han demostrat que entre el crit independentista i el sentit d’Estat que l’hauria d’haver acompanyat hi ha encara massa distància. Vam votar més com a membres d’una comunitat autònoma que com a aspirants a un Estat. No dic que es tracti d’una manifestació d’immaduresa del poble, sinó que és la mateixa oferta i el discurs electoral qui hi ha con- duït. A CiU li va sobrar èpica i li va faltar l’assertivitat que dóna tenir sentit d’Estat. I ERC va seguir apel·lant a l’independentisme, i ara s’enfronta a la crua responsabilitat d’actuar amb sentit d’Estat. Segons el meu criteri, la manca de sentit d’Estat de les propostes sobiranistes va contrastar amb el que van demostrar els qui ja se senten prou emparats per l’Estat actual.
Aquesta mateixa falta de sentit d’Estat és la que explica que els catalans ens sentim especialment satisfets amb una societat civil capaç de mobilitzar-se passant fins i tot davant dels seus representants polítics. Des de la vessant de la participació cívica, és certament un punt fort. Ara bé, no hauríem de perdre de vista que aquesta força és més resultat d’una impotència política que no pas d’una virtut cívica excepcional.
Catalunya s’ha acostumat a suplir amb les organitzacions civils allò que la manca d’un Estat propi no li ha estat capaç de proporcionar. És així que s’ha salvat la llengua i la cultura d’una desaparició inexorable, i encara segueix sent d’aquesta manera quan les lleis ens desemparen. Però aquesta societat civil no ha desenvolupat un sentit d’Estat sòlid, en part potser perquè no li correspon fer-ho, en part perquè s’hi sent incòmode per manca de tradició (només cal veure la dificultat que tenim per a la representació formal del poder en públic a tota mena d’institucions). Noti’s que a Espanya, els governants solen ser advocats de l’Estat, registradors de la propietat, inspectors d’Hisenda, ben entrenats en els interessos d’Estat. A Catalunya, la majoria provenen de l’escoltisme, de l’ensenyament, de l’acadèmia, de l’empresa petita i mitjana, sempre habituats a mostrar-se desmenjats amb l’exercici del poder.
Molts van interpretar com una mostra de feblesa la resistència del president Artur Mas a emprar la paraula inde
pendència, mentre semblava que es resignava a una expressió més tèbia com Estat propi i a la de disposar d’estructures d’Estat. No és pas al meu abast interpretar les intencions de per què CiU va escriure Estat propi i no independència a la ponència política del seu darrer congrés, ni per què Mas se sent més còmode parlant d’interdependència i d’estructures d’Estat.
Però sí que puc dir que m’agrada aquesta idea de focalitzar l’etapa política actual en la necessària construcció d’estructures d’Estat com a dinàmica intrínseca i paral·lela a la formació d’un sentit d’Estat sense el qual serà difícil que, en el moment decisiu, sapiguem guanyar cap consulta. Les eleccions han mostrat que dos terços dels catalans volen decidir el seu futur. Però per tenir un Estat caldrà que desenvolupem un sentit d’Estat, sense el qual no es podrà assolir l’objectiu.