Sísif i la pressió fiscal
Els catalans estem condemnats a portar una pesada càrrega en impostos a la nostra esquena, com Sísif amb la seva pedra, però, quan havíem assumit el nostre càstig, ens anuncien més llast, la qual cosa ens pot fer rodolar pel pendent, com igualment li passava al rei d’Èfira cada vegada que pensava que havia superat la prova. Pel fet de ser catalans paguem més IRPF que ningú o més taxes a la gasolina, als medicaments, als tribunals o als peatges que en cap altre lloc d’Espanya. I paguem un impost, com és el de patrimoni, que els qui viuen a la Comunitat de Madrid, per exemple, s’estalvien. En les negociacions d’aquests dies entre les delegacions de CiU i ERC, els republicans han suggerit una llista d’impostos nous i una altra d’antics, que s’havien suprimit. Reintroduir l’impost de successions, incrementar el de patrimoni, establir noves taxes bancàries o per a l’energia nuclear es troben sobre la taula, d’acord amb la proposta republicana.
Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, va fer una crida ahir a la prudència a l’hora
CiU i ERC han de tenir present que en economia el difícil és ser just sense empitjorar les coses
d’augmentar la pressió fiscal, recordant que aquesta és superior a Catalunya que a la resta de l’Estat i que una política en aquest sentit ampliaria el diferencial competitiu amb la resta de comunitats autònomes, amb un impacte fatal sobre la captació d’inversions. En un moment en què es necessiten mesures de reactivació, posar més impostos només suposaria espantar els empresaris i desincentivar els inversors.
En economia, el difícil és ser just sense empitjorar les coses. La frase és de Richard Blundell, expert en fiscalitat i president de la Royal Economic Society, i va servir per titular La Contra del diari de dimarts. És més o menys el que demanava Valls. Els pactes polítics suposen sempre transaccions de propostes, però quan els capitals dels poderosos fugen, les classes mitjanes es redueixen a la mínima expressió i els més febles no arriben a final de mes, cal revisar els principis teòrics i les propostes programàtiques. No ens queda pernil i estem rascant l’os, així que compte que no passi que l’única cosa que acabem tallant sigui el tou del dit.
Si desitgen ajustar els comptes, CiU i ERC podrien plantejar-se això que el president de la Cambra definia com la racionalització del sector públic, que, dit en altres paraules, suposa eliminar organismes ineficients i reduir personal prescindible. Igual que li toca ferho al Govern d’Espanya, que tampoc no està per la feina.
Està molt bé que ens fascinem pel mite d’Ítaca, però sense oblidar el de Sísif, també a L’Odissea, que, per cert, no queda clar quin pecat va cometre per haver de patir un càstig d’aquesta magnitud. Albert Camus va rescatar Sísif en un assaig, com a metàfora de l’esforç inútil i incansable de l’home. Més o menys el que pensem sovint a l’hora de pagar tants impostos.