Itinerari espiritual a Algèria
Si em passés un dia –podria ser avui– que fos víctima del terrorisme (...) recordin que la meva vida estava lliurada a Déu ia aquest país (...) acceptin que l’únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Conec el menyspreu amb què s’ha tractat els algerians. Conec les caricatures de l’islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la, identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’islam són per mi una altra cosa, és un cos i una ànima (...) sovint hi he trobat el fil conductor de l’Evangeli” (1993). Són paraules del testament de Christian de Chergé, abat de Tibhirine.
En aquest monestir, a Algèria, vuit monjos cistercencs viuen en harmonia amb la població musulmana. Un grup de fonamentalistes islàmics assassina un equip d’estrangers. L’exèrcit ofereix protecció als monjos, aquests la rebutgen. Trien quedar-s’hi sabent que la seva elecció els portarà a la mort. De déus i ho
mes explica la vida d’aquests monjos des de l’any 1993 fins al seu segrest el 1996.
Hi ha hagut intents, reeixits, d’anar més enllà de la norma, del dret, de l’ètica, de qualsevol projecte ideològic regulador. La pel·lícula ens en mostra un. Les tradicions espirituals, malgrat els tòpics mediàtics, han fet aportacions en aquesta línia: superar els projectes normatius. I per això algunes persones han pogut trencar l’esquema mental, la cosmovisió de la cultura pròpia. Projectes de vida basats en el que avui anomenem espiritualitat.
La pel·lícula va captivar la França laica per la seva força plàstica, per la seva bellesa i per traduir al llenguatge audiovisual l’itinerari espiritual que porta al banquet final que simbolitza el lliurament. Una mort que fecunda la vida. El que és normatiu queda curt: l’espiritualitat, concretada en un amor que es dóna, transcendeix els límits del que és conegut, esperat. De les ètiques.