Pollock, el novel·lista salvatge
Un obrer d’Ohio debuta als 57 anys amb un retrat àcid dels EUA
TEMES “L’estupidesa de la cultura de la fama, la distància rics-pobres, el baix nivell de la gent” VIOLÈNCIA POÈTICA “El món és un lloc violent, però hi ha poesia per tot arreu, en totes les coses”
Es possible que el lector d’El dimoni a cada pas, la primera novel·la del nordamericà Donald Ray Pollock (Knockemstiff, 1954), senti, cada vegada que tanca el volum, que algú li ha esquitxat les ulleres de vísceres, sang i fluids corporals de tota mena. Tanmateix, no és davant un subproducte de sang i fetge, ni de bon tros, sinó davant una proposta literària de pes, una visió demolidorament crítica de l’American way of life capaç de regirar l’estómac del més pintat.
La història –bona part de la qual succeeix en automòbils– flueix a través d’una narració clàssica i una prosa descriptiva que va entrecreuant les vides de diversos –i atípics– habitants d’Ohio, a saber: un veterà de guerra convertit en fanàtic religiós fins al punt de creure que Jesús curarà el càncer a la seva dona; Carl i Sandy, una parella de fracassats les ínfules fotograficoartístiques dels quals oculten una pulsió assassina; un expredicador que menja insectes i que actua en un circ al costat d’un guitarrista paralític per oblidar el seu passat fosc; un sacerdot obès que no és capaç de controlar la seva pulsió sexual cap a les feligreses púbers; un xèrif corrupte... En fi, El dimoni a cada pas és una visió de la capacitat destructiva dels éssers humans, convertits en una mena de monstres a la deriva, que es mouen per escenaris molt reconeixibles, redibuixant a més una figura arquetípica de l’imaginari nord-americà: el psicokiller. Hem enviat unes preguntes per correu electrònic a l’autor i s’ha dignat a contestar- nos. Explica que ho ha fet de matinada, a casa seva: “Visc en un carrer molt tranquil, amb les cases molt separades entre si, en una petita ciutat de 23.000 habitants al sud d’Ohio. Són les 6 del matí i estic assegut en un cobert al pati posterior que he convertit en la meva oficina. Acaben de passar dos cérvols pel pati. Davant de casa meva hi ha una vella església presbiteriana, i més enllà un gran cementiri. Algunes de les persones que hi ha enterrades van arribar a lluitar a la guerra de la Independència. Si m’apropo fins al cementiri puc veure la fàbrica de paper en la qual solia treballar”.
Sobre què escriu? “Un munt de coses: l’estupidesa de la cultura de la fama, la distància entre rics i pobres, el descens de nivell generalitzat de la gent, l’addicció a la tecnologia, l’ascens del fonamentalisme religiós...”.
Els escenaris de la novel·la són reals: “Knockemstiff és el lloc on vaig créixer i Meade és el nom fic- tici que he donat a Chillicothe, la ciutat en la qual visc. Crear el meu propi Yoknapatawpha? Definitivament no sóc cap Faulkner, ni sóc la meitat d’ambiciós, però sí que tinc la intenció de continuar utilitzant la gent i els paisatges del sud d’Ohio com a inspiració”.
La manera de narrar de Pollock és clàssica, gens precipitada, es diria que descriu un esbudellament tal com altres fan amb una posta de sol. “Simplement intento no passar-me ni resultar gratuït –respon–. Prefereixo deixar a la imaginació del lector una part del que passa pel que respecta a la violència”. Algunes escenes del llibre poden fer pensar en la violència poètica, un terme que van popularitzar cineastes com Takeshi Kitano. Pollock admet que “el món és, desafortunadament, un lloc força violent, però hi ha poesia pertot arreu, en totes les coses, així que sí, suposo
que sí, que hi ha una mica de tot això”.
Encara que els personatges s’han portat fins a l’extrem, resulten representatius de sentiments com la solitud o el desemparament. “Els temes més evidents són la solitud i la impotència o, en altres paraules, el sentiment d’es- tar atrapats, que no és estrictament contemporani. La gent se sent així fa molt de temps”.
Quina imatge dóna dels Estats Units, no? “Bé, es tracta sols d’una petita part d’Amèrica. Som una societat violenta, i hi ha molta gent pobra que no ha rebut una educació i està feta un desastre, però encara queden moltes coses positives sobre les quals no escric, prin- cipalment perquè les coses bones no resulten tan interessants”.
Amb un sentit de l’humor que actua “com a antídot, perquè el lector no tingui ganes de suïcidarse”, van apareixent diferents classes d’assassins. “Hi ha gent, com Arvin, que mata en defensa pròpia; mentre que d’altres ho fan per unes creences religioses sinceres, però embogides: és el cas de Roy, que creu que pot ressuscitar els morts. Els dos paios senten molta culpa, cosa que els diferencia de Carl i Sandy, que maten simplement perquè es diverteixen fent-ho”.
Els assassins en sèrie, admet, “han adquirit un estatus gairebé mític als Estats Units, però és que som la nació industrialitzada més violenta i obsessionada per les armes, així que té sentit que hi hagi gent aquí que els col·loqui en un pedestal. És com si els assassins en sèrie estiguessin portant el credo americà de l’individualisme dur, una expressió del president Hoover, a un àmbit total- ment nou i per això haguessin de ser admirats”.
Malgrat la visió que els personatges donen de les creences religioses, Pollock matisa que “la religió pot ser una cosa bona, o almenys servir per bregar amb la vida. A més, per desgràcia, ser un racionalista complet elimina una bona part del misteri del món. Malgrat tot, menysprea la gent que utilitza la religió amb altres finalitats o per motius egoistes, per guanyar poder o diners, i sóc molt dur amb ells a la novel·la. A Amèrica, una bona part de la bogeria ve del fet de barrejar religió i política”.