Aibar presenta la seva ‘agrofantasia’ de Guerra Civil i ‘aliens’
La pel·lícula adapta un conte de vuit pàgines d’albert Sànchez Piñol
Des de la seva presentació en el passat festival de Sitges, El bosc ha rebut tota mena d’etiquetes i de definicions. S’ha dit d’aquesta pel·lícula, basada en un conte de tot just vuit pàgines d’Albert Sánchez Piñol, que és una aproximació melodramàtica a la Guerra Civil. També que és un drama amb caire fantàstic i, també, que es un combinat explosiu de cinema històric i de ciència-ficció. De tot s’ha dit i es continuarà dient d’aquest film inclasificable. Però la millor aproximació al misteri la va donar el mateix Óscar Aibar, el seu director, durant el rodatge, quan va parlar d’una “pel·lícula agrofantàstica”.
Doncs ara fins i tot en aquesta primera aproximació, que resulta francament simpàtica, hi vol posar distància Aibar, qui ahir va presentar el seu film a Barcelona, on s’estrenarà divendres vinent. “El millor és dir que és una bona història i punt. Una història que estava demanant a crits la seva adaptació al cinema”.
Per Aibar, una bona història ha de tenir dues característiques. “O almenys una de les dues”, puntualitza. “Que m’expliqui alguna cosa nova i diferent. I, si no és així, si m’explica una cosa ja coneguda, que ho faci almenys d’una manera inesperada i sorprenent. El conte de Sánchez Piñol, en què es basa la nostra adaptació, té, com tota l’obra d’aquest escriptor, totes dues qualitats juntes”.
Efectivament, estem davant un melodrama camperol amb extraterrestres dins i amb un final sorprenent. El seu centre dramàtic està compost per un triangle: el format pels actors Alex Brende- mühl i Pere Ponce que competeixen per la dona dels seus somnis, a la qual dóna vida amb convicció i passió Maria Molins. El bosc transcorre durant la Guera Civil, en un lloc on l’element fantàstic –la presència dels àliens– s’integra a la vida quotidiana amb normalitat. D’una forma tan terrenal i cotidana, tan camperola es pot dir, com es la comarca del Matarranya (al baix Aragó), on transcorre la història; allà on es parla un català melodiós, marcat per l’accent aragonès.
El conte de Sánchez Piñol –que va participar en el guió– parla de Ramon (Brendemühl), un petit propietari rural que ha d’abandonar les seves terres i deixar la seva dona (Molins) a causa de la incansable persecució de Pere Ponce, el cap del grup anarquista local. Entre tots tres s’erigeix la fantasia dels mons estranys, desconcertants, inesperats, propis de l’obra de Piñol, un dels autors catalans més llegits al món. “El bosc, com a conte i com a pel·lícula, és un reflex fidel del món literari de Piñol, i també del meu món com a director. Per això estavem, ell i jo, condemnats a trobar-nos”, afirma Aibar.