Bartoli, irrepetible
Cecilia Bartoli Obra: ‘Mission’, música per a òpera d’Agostino Steffani Autors: Agostino Steffani; fragments de vuit òperes seves (1687-1709) Intèrprets: Kammerorchester Basel. Direcció i concertino: Julia Schröder. Trompeta barroca: Simon Lilly. Clavicèmbal: Jory Vinikour Lloc i data: L’Auditori. Sala 1 (10/XII/2012)
El retorn de Cecilia Bartoli a Barcelona és sempre un esdeveniment amb un impacte fortíssim en els ambients musicals de la ciutat. A L’Auditori va assistir un públic compacte de grans entusiastes de la diva romana que no es van voler perdre ni una nota del seu concert. La Bartoli és l’única cantant que conec que pot cantar obres totalment desconegudes pel públic, habitualment tan poc obert a autors que no siguin del repertori estricte, i obtenir uns èxits espectaculars amb el recurs de la seva veu grata i ben timbrada, el seu increïble domini dels recursos del cant i unes peces operístiques que gairebé ningú no havia sentit mai.
Aquest any ens ha fet la difusió de l’obra d’Agostino Steffani (1654-1728), un autor italià barroc prehändelià que no apareix gairebé mai en cap concert, i que va fer bona part de la seva carrera a Alemanya, cosa que va motivar que els seus títols gairebé no circulessin pel món operístic més conegut.
Val a dir que l’acústica de L’Auditori va endur-se un percentatge de la sonoritat de la veu –no gaire gran– de l’espectacular mezzo italiana, i que les obres que ella ha programat amb tant d’afecte no són realment comparables a les d’A. Scarlatti, Vivaldi o Händel, autors una mica més tardans i molt més divulgats. Però no té importància: la Bartoli a la primera part va cantar àries d’Alarico il Baltha (1687), Tassilone (1709); La superbia d’Alessandro (1690); La libertà contenta (1693) i Niobe, regina di Tebe (1688), probablement la més atractiva –i diuen que la Bartoli està disposada a enregistrar-la sencera.
Amb la fabulosa orquestra de Basilea, dirigida per l’eminent violinista Julia Schröder, la Bartoli va alternar àries marcials i temes més emotius i va completar el programa amb àries de les òperes citades i d’altres d’Enrico Leone (1689), La lotta d’Hercole con Archelao (1689) i Arminio (1707) i en totes va fer planar la seva veu en frases inoblidables d’elegància i bon gust, amb incursions ocasionals en temes més rítmics i bucòlics gràcies a l’elegantíssima Julia Schröder (violí solista), a una flauta dolça o a un oboè que es va mostrar
Val a dir que l’acústica de L’Auditori es va endur un percentatge de la sonoritat de la veu de la mezzo
inferior a la veu de la cantant.
El que Cecilia Bartoli volia demostrar, però, a favor d’Agostino Steffani, es va dissoldre com la neu quan en les propines va cantar tres àries de Händel (de Teseo, Il trionfo del tempo e del disinganno – Lascia la spina– i Amadigi) i va quedar ben clar que al costat de Händel, el pobre Steffani no li arribava ni a la sola de la sabata.
El públic es va posar dret cada cop amb més entusiasme després de cada propina i la diva va ser acomiadada amb exaltades salves d’aplaudiments.