I la llum es va desfer
Ila llum es va fer”. Versicle tres del primer llibre del Gènesi. “Llum, més llum”, Goethe al seu llit de mort poc abans d’apagar-se. “Lolita, llum de la meva vida”. Nabokov, il·luminant. Una constatació: la llum ja no és el que era… però si fins i tot han deixat de fabricar la bombeta incandescent. ¿Potser és per això que últimament la gamma de colors del món oscil·la entre el color tió i el de cendra mullada? L’artista quebequès Roger Vilder fa més de 40 anys que va retorçant i engabiant la llum en obres que escapen a la velocitat de l’ídem de l’“això ja ho he vist abans”. Neons que es mouen com algues en la marea, projeccions logarítmiques canviants, tubs que formen geometries imperfectes...
La sala d’exposicions de l’Institut Français és modes- ta, però prou gran per intuir el pes de la trajectòria de Vilder, que sempre ha mantingut la seva exploració al voltant de la llum artificial, el color i el moviment. Vilder no és pop com sí que ho són Dan Flavin i Bruce Naumann, ni tampoc un místic de la llum com James Turrell. “Ells utilitzen molts cops el tub fluorescent, a mode de ready-made, com Duchamp, i jo he preferit el neó”, va explicar l’artista a aquest diari en la inauguració d’una mostra que també serveix de guia-homenatge a noms com Moholy-Nagy, a Mondrian (en un quadre en què hi ha les seves característiques ratlles, que van mo- vent-se d’esquerra a dreta i de dalt a baix, però no els colors), a Victor Vasarely, a Duchamp i sobretot a Josef Albers.
La gràcia de l’exposició rau en l’apertura de camins imprevistos –neons que es mouen– en un món (l’artístic) amb pocs paratges verges i en la idea, explica l’autor, “que qualsevol patró utilitzat, pot ser ampliat per un altre artista, fet que donarà pas a una obra diferent”.