El problema del diner europeu
Desaparegudes les caixes, just en el moment en que més s'està valorant el retorn de la banca minorista i del crèdit relacional, Bankia sobreviu amb la respiració assistida dels contribuents. És el que manté un dels poders financers més propers a la comunitat que acull la capital de l’Estat, que tant en el tot com en les parts que la integren, ha evitat la seva subhasta i liquidació. Part dels clients d’allà (de participacions preferents i de subordinades) patiran probablement pèrdues, tot i que el seu burden sharing ja veurem com acaba en mans de jutges; però el cost per al contribuent general, d'aquí i d'allà, haurà estat monumental.
Els responsables de Catalunya Banc, contràriament, lluiten per desconnectarse, a favor d’una subhasta ràpida que hi aturi la sagnia, també a càrrec dels contribuents, en benefici de clients, directors de sucursals i responsables de l’entitat. Amb moltes preferents subscrites en el tram minorista, des de la màxima proximitat al territori només una absorció per una tercera entitat pot afavorir una solució menys dolorosa per als titulars de preferents que el que suposaria acceptar diners europeus de rescat amb un memoràndum que imposa fortes pèrdues.
Com a ciutadans del territori on ha nascut, crescut i periclitat l’entitat, aquesta pèrdua no pot alegrar. Fa augmentar els ajuts, ara d’una vegada per totes o, dit d’una altra manera, fa menys factible cap mena de recuperació dels diners públics ja rebuts. Aquesta venda serà més costosa per al contribuent en funció, entre altres aspectes, del tractament
L'ús del diner europeu per a la resolució de la crisi bancària té aplicacions diferents segons cada cas
que el comprador doni als tenidors de preferents. La situació es resol aquí asimètricament més en favor de directius i clients que dels ciutadans en general, i ja veurem si dels contribuents, segons com es resolgui l’adjudicació final.
Per últim, Nova Caixa Galicia Banc fent la viu-viu d’un president que ha fet del tema promesa electoral, ha aconseguit sobreviure amb cures pal·liatives, sota l’amenaça de subhasta i liquidació a cinc anys. Amb un cost relatiu elevadíssim, aixopluga com pot l’interès dels tenidors de preferents però no renuncia a l’accés als diners que ofereix Europa per un pretès interès polític i/o ciutadà.
Així doncs, l’accés al pool comú del diner europeu, que serà deute que finalment hauran de pagar tots els contribuents espanyols, sembla resolt en clau política diferent als tres territoris pel que fa al triangle ciutadans-clients-directius, si bé sempre amb càrrec als contribuents. En tot cas, es busca posar ordre, terminis i limitacions al que esperem que sigui el tractament definitiu d’una malaltia que ha estat gangrenant bona part del teixit productiu del país. Tant de bo que sigui així, ja que tot i que potser siguin mesures possibilistes, no deixen de ser arranjaments menys odiosos.