Política de toros
De sobte va saltar la sorpresa, i la sorpresa es diu Gallardón. Com diria l’agent 007, Alberto RuizGallardón. A aquest ministre no cal animar-lo gaire perquè es posi a fer reformes, tal com demostra la seva biografia; però es va esverar amb la febre reformista de Rajoy, i es va llançar a posar la justícia de cap per avall. Canvia la llei, imposa taxes, modifica substitucions, treu dies lliures i executa la reducció salarial, els acomiadaments d’eventuals i la supressió de l’extra de Nadal. Com que s’ha ajuntat tot, ha esclatat la insurrecció. Ja hem vist jutges amb pancartes. Ara queda veure’ls tallant el trànsit. Les reformes han aconseguit el que no havia aconseguit la justícia mateixa: unir tots els seus administradors per damunt de la seva ideologia.
Està passant una cosa curiosa: fins ara ningú no defensava el funcionament del sistema judicial espanyol. Entre retards, embussos i altres deficiències, aquest pilar de l’Estat constava i consta en altes posicions d’alt desprestigi. Però arriba un senyor a qui s’ha de suposar almenys la bona intenció de millorar-lo, i aquest senyor passa a ser el dolent. Els rebels no el volen ni com a interlocutor. Gran part de l’opinió publicada es gira contra ell, que va ser tan desitjat, i ahir mateix se li deia pocatraça a les tertúlies i se’l feia responsable de provocar una rebel·lió. La rebel·lió que faltava en el desgavell espanyol.
Ha fet alguna cosa revolucionària, aquest ministre? Sembla que no. Ha fet amb el personal judicial alguna cosa que no es faci amb els altres funcionaris? Potser treure’ls sis dies lliures, sis, i modificar el règim de substitucions. I quant a les taxes, els que hem de rebel·larnos som els jutjables, no els administradors. Per tant, el que se censura i es condemna és el mètode, les formes, el procediment. Sembla que Gallardón va veure les primeres resistències i es va proposar arrabassar a Wert el merescut títol de Toro Brau a qui el Càstig Encoratja, encara que la seva frase ahir va ser una altra: “Governar és, de vegades, repartir dolor”. Des d’aquesta filosofia es va proposar de ser cirurgià que opera sense anestèsia amb un bisturí que ataca pel costat del corporativisme.
Se m’acuden un parell de dubtes: en vista de moltes reaccions i actituds de membres d’aquest Govern, senten plaer davant el repartiment del dolor? Les crítiques els fan envalentir-se davant el càstig? Si és la primera possibilitat, s’entén que vegin els pensionistes feliços amb la pujada i el contribuent feliç per la pressió fiscal que li han imposat. Si és la segona, Rajoy pot estar tranquil: té uns ministres lliurats al fervor retallador. Però, per les frases que van dient, porten les tisores a les banyes de toro brau. Tinc ganes de dir-los que no passa res per ser una mica més flexibles, ni per entendre les raons de qui es queixa de dolor. I no es deixa de ser de dretes per utilitzar una mica la mà esquerra. Una miqueta de mà esquerra. Tampoc no és demanar gaire.